Cerca de crítiques

Enquesta

La no-flauta de Peter Brook

20/6/2011 |

 

Programa: Une flûte enchantée. Festival Grec

Lloc i dia:Mercat de les Flors

Vam accedir al Mercat de les Flors encara corpresos pel record de la Carmen que va proposar Peter Brook com a primera peça que es representava en aquell espai i que el va dur, després, a la transformació en teatre municipal. Ara, el mestre de l'aprofundiment i la simplificació ens ha ofert un repte molt més difícil, que és el de pouar en les línies mestres de l'obra de Mozart i Schikaneder, La flauta màgica, per accentuar-ne la teatralitat que hauria de dur a la comprensió. No crec, però, que un espectador verge –que no hagi vist mai l'òpera– hagi pogut entendre gaire un argument ja de si molt intricat. Potser sí en l'elementalitat del noi cerca noia, i ha de passar per nombroses proves i submissions per aconseguir-ho. Brook, suposo que també per fer més àgil i transportable l'obra, ha eliminat molts personatges de l'obra original –les dames, els nens, els monjos– i ha posat dos actors bons als protagonistes que cobreixen tot el ventall d'accions complementàries. De fet, ha conferit el gran protagonisme a Tamino, a qui ha fet emergir de la faramalla general de l'obra, molt ben encarnat pel tenor de Montreal i de trets hispànics evidents Antonio Figueroa. La reducció de la partitura a piano, adaptada i intervinguda pel compositor Franck Krawczyk, permet facilitar la comprensió de cantants amb veus petites que compensen amb un bon gust general a l'hora de cantar, malgrat que en una producció que es vanta de ser teatral potser s'haurien pogut alleugerir les dificultats que comporten per a uns cantants no superdotats les notes altes de la Reina de la Nit i les baixes de Sarastro. Crec que el que resta –deixant de banda l'argument i la interpretació– és la música de Mozart, que com Bach i Gershwin, per poc bé que es faci sempre sura. En aquest sentit Brook ha aconseguit el que pretenia, que l'obra al capdavall ens arribi. La flauta màgica s'ha posat en escena de totes les maneres imaginables i en les diverses produccions hem vist cantants molt bons que eren veritables actors.

 

L'escenografia està construïda amb un escenari nu ple de canyes –no quatre canyes, sinó gairebé cinquanta– que, en ser movibles, permeten tots els marcs requerits. Bé el pianista Matan Porat, ja conegut en altres prestacions, que ha de tocar noranta-cinc minuts sense parar donant tots els climes i adaptant-se a l'acció escènica i a la respiració dels cantants. Ens va agradar l'actor que inicia i acaba l'obra William Nadylan, i bé la resta de repartiment. Brook fa acabar l'obra en silenci amb l'actor que mostra la flauta al públic i la fa desaparèixer. Tot era un conte. En la vida real no hi ha flautes màgiques, ni bons ni malignes purs, ni filosofies obscures com les de Sarastro, ni imperatius de conductes personals. Només, potser, Papagenos elementals.

Jordi Maluquer
El Punt