Quin repertori prefereixies que comentem a Catclassics?

Renaixentista i barroc Classicisme i romàntic Òpera i recitals vocals Segle XX i contemporània Qualsevol

Veure resultats

Cervelló: Anna Frank, un símbol

 

Sibelius: Finlàndia Op. 26

Claudio Bohórquez, violoncel. OSV. Rubén Gimeno, director.

 

 

 

 

Cal felicitar l’Orquestra Simfònica del Vallès per les nombroses iniciatives que l’han portat més enllà del fet musical: des de les Cadires de la Simfònica als projectes en centres penitenciaris o la inclusió d’estudiants del Conservatori del Liceu. Quan no, motiven als espectadors a participar en causes solidàries com la recollida de fons per al Japó, com va succeir en l’anterior programa, el núm. 8. Tot plegat és un signe de l’engrescadora gestió lloada des d’aquestes i altres pàgines.

 

Una altra obvietat és que l’OSV té primers faristols de categoria i que en mans de directors adequats ofereix resultats més que satisfactoris. Una altra cosa és si els plantejaments conceptuals estimulen més enllà de l’estàndard, o si aquests preceptes admeten relectures i reflexions estètiques. Aquest és el cas quan els dirigeix el seu titular.

 

 

El darrer concert de la temporada al Teatre Principal de Sabadell –ofert l’endemà al Palau de la Música Catalana, encara, amb millors resultats- tenia com a reclam el Concert per a violoncel i orquestra Op. 85 d’Elgar i a Claudio Bohórquez com a solista. El violoncelista llatino-germànic va oferir una interpretació sensacional tècnica i expressivament. Va abordar l’obra des del soliloqui romàntic de qui es troba fora de temps, desarrelat, aparellada a l’actitud amatent de Ruben Gimeno. Aquest va ser clau en la dosificació del puntillisme orquestral en moviments com el segon (claredat en els divisi de la corda i els lleugers acords dels metalls). La lectura profunditzava amb elegant sinergia en l’oposició tan romàntica com decadent del subjecte-violoncel i l’objecte-orquestra, essent desbordada per Bohórquez en un Adagio d’una calidesa i intimisme memorables.

 

 

Sota uns paràmetres interpretatius semblants en temps i dialèctica Gimeno va unificar les tres obres de la segona part del concert: la Simfonia núm 7 (antiga Vuitena) de Schubert, Anna Frank un símbol de Cervelló i el poema simfònic Finlàndia de Sibelius. Enllaçant-les Jordi Cervelló va compondre dos breus interludis ben ideats com a perllongació i anunci. Hi establia un flux quasi continu per salvar les distàncies temporals, tècniques i estilístiques d’unes obres dominades pels sentiments d’angoixa i amenaça.

 

 

L’OSV pot presumir de maduresa amb la Vuitena de Schubert plausible en els elements, enfocaments i resultats en la combinació d’amor i dolor. El reflex de Harnouncourt en la construcció beethoveniana, l’allunyava de la sobredimensió romàntica habitual. Gimeno hi cercava la nitidesa estructural i potenciar l’oposició temàtica com a efecte dramàtic (molt ben subratllat pels trombons) apuntant cap a la faceta visionària de la simfonia: tant en el subjectivisme txaikovskià com en l’estructura bruckneriana. Sense dubte, va ser una de les Inacabada més suggerents dels darrers anys.

 

De Jordi Cervelló, actual compositor resident de la temporada, es va oferir una de les seves icones: Anna Frank, un símbol per a orquestra de corda. Es tracta d’una obra expressionista, magistral en la texturació i amb un llenguatge harmònic que remet a Penderecki i Bartok com ha estat dit, però també a Ligeti. Finlàndia clausurava el concert amb la mateixa intensitat, un tempi àgil, molt bona construcció des dels greus i tensió. Com la resta del programa va destacar per la cohesió d’un conjunt que reafirma el salt qualitatiu amb què fa mesos titulava una crònica.