Quin repertori prefereixies que comentem a Catclassics?

Renaixentista i barroc Classicisme i romàntic Òpera i recitals vocals Segle XX i contemporània Qualsevol

Veure resultats

Sebastian Breuninger, violí, OSV. James Ross, director.

 

 

 

 

Recentment nomenat professor de direcció d’orquestra de la Juilliard School de Nova York, James Ross va tornar al capdavant de l’OSV. Ho va fer en el setè programa de la temporada simfònica de l’orquestra vallesana, minat de tòpics russos i amb l’al·licient d’integrar 10 alumnes del Conservatori del Liceu per a l’ocasió. És obvi que els diversos projectes pedagògics de l’actual gerència fan més pel futur i la difusió de la música que algunes destacades institucions culturals catalanes. 

 

Ross va enfocar la sessió des de la fluïdesa i la calidesa del preludi de Khovàntxina de Mussorgsky amb què va obrir el concert. És un director senzill, bon preparador en els assajos i hàbil en l’amaratge de la intel·ligibilitat i la vitalitat. Per això no va sorprendre el plantejament expeditiu del Caprici espanyol Op. 34 de Rimsky-Korsakov, com si fos una guia d’orquestra. Els temps van ser lleugerament lents. La desfiguració de l’idiomatisme (manca de tremp del fandango i poc contrast entre danses) va voler compensar-se amb l’opulència decibèlica i melòdica. Més interessant va semblar la digressió entre els tutti orquestrals i les intervencions solistes dels primers faristols. Especialment el violí, el clarinet, la trompa i la flauta. Les Danses Polovtsianes de Borodin van reiterar-ne les intencions amb la participació del públic, motivat per Ross -en català i castellà- a taral·lejar les danses tercera i cinquena.  

 

La primera part va estar dominada pel Concert per a violí orquestra Op. 35 de Txaikovsky i el violinista Sebastian Breuninger. Aquest va causar una previsible i forta impressió al públic per la brillantor epidèrmica més que per la profunditat del discurs o la intenció manierista en passatges clau com les cadències o la transició cap al darrer moviment. No va caure en excessos gratuïts però la resultant fou estàndard, amb lleus errors puntuals -aguts a l’octava, salts de corda- i un so poc incisiu, ofegat al final d’un primer moviment amb un escreix d’impuls i minuciositat no sempre ben assolit i més propi del concert de Sibelius. Hagués agradat sentir-lo en un romanticisme menys extrem en la combinació de tècnica i pathos: Mendelssohn, Bruch, Raff, Spohr o, fins i tot, Beethoven. De qui, per cert, el violinista i part de l’orquestra van oferir com a bis el Minuet del Septimini Op. 20, albirant-s’hi la familiaritat i l’espontaneïtat de les antigues sessions de Hausmusik.

 

El lema de la sessió era “la llibertat de ser un mateix” dins la temporada dedicada a la llibertat. Les esforçades argumentacions vinculant nacionalisme i sensibilitat espanyola i russa van ser insuficients per justificar una subjectivitat més enllà del jo com agent depenent de la cultura. És a dir, la llibertat referida pel títol concert no era col·lectiva –cas la de la majoria de les obres interpretades-, sinó la de l’ epistemologia de l’ésser. Calen tantes etiquetes per a un repertori que funciona sol, més quan són equívoques?