Cerca de crítiques

Enquesta

Immens Falstaff

11/12/2010 |

 

Programa: Falstaff, de Verdi. Director: Fabio Luisi.

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Per al benvingut retorn de Falstaff, el vessant escènic, per un cop, necessita poca explicació. El veterà muntatge de Peter Stein no fa del tot justícia a la reputació d'un gran home de teatre: ambientació isabelina en un decorat auster, pobre segons com es miri, en tot cas, petit per al Liceu, i direcció detallista, tot i que curta de màgia i d'idees en l'última escena. Sempre es pot donar la culpa al responsable de la reposició, però almenys no hi va haver cap element que obstruís el gaudi de retrobar-se amb l'última obra mestra de Verdi.

 

Ambrogio Maestri va ser un Falstaff immens en tots els sentits: a la plenitud vocal s'hi afegeix la capacitat per colorar el text amb infinitat de matisos que arrodonien una caracterització completa d'aquest sempitern optimista amb un toc de melangia. Continuant amb la corda baritonal, el Ford de Ludovic Tézier li va fer una rèplica formidable gràcies a un instrument privilegiat. Fiorenza Cedolins va ser una Alice tan vivaç com tendent en la sobreactuació, envoltada d'impecables comares en les veus d'una Elisabetta Fiorillo (Quickly) de greus rotunds i de Maite Beaumont com una ajustada Meg. Els pianíssims eteris de la Nannetta de Mariola Cantarero van trobar bona resposta en els sons mel·liflus, tot i el volum limitat, del Fenton de Joel Prieto. Francisco Vas i uns Carlos Chausson i Raúl Giménez de luxe tancaven un repartiment equilibrat. Fabio Luisi va maldar a vegades per quadrar les seves forces, però un ritme teatral sempre ben ponderat i l'eficàcia del discurs orquestral van ser els pilars d'una d'aquelles funcions de les quals se surt amb l'ànim renovat.

Xavier Cester
Avui