Cerca de crítiques

Enquesta

L'OSV engresca

24/11/2010 |

 

Programa: Obres Cervelló, Bruch i Dvorak.

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Ashan Pillai, viola. Ricardo Ríos, clarinet. OSVallès. Michal Nesterowicz, director.

 

L’OSV engresca per l’important salt qualitatiu de la seva temporada simfònica. L’evidència del sincer gaudi col•lectiu va motivar el bis del tram final de la Simfonia núm.8 de Dvorak en una resposta molt convicent tan del conjunt com de les individualitats. Michal Netserowicz, director convidat d’aquest concert, va profunditzar en l’obra des de la qualitat tímbrica; l’explotació melòdica; i la tensió en la forma sense confondre-la amb urgència (primer moviment). Va enfocar l’Adagio amb una segmentació sorprenent, establint adients llums i ombres com a factors diferencials entre la placidesa, la rapsòdia, la grandesa, el drama i l’excitació en una simfonia idiomàticament i rítmica molt complexa i variable. Traces vinculants al tarannà d’una lectura cohesionada que no va descuidar detalls tècnicament difícils com els contratemps, els sforzandi, així com els tan mahlerians trinats de les trompes. Per tots aquests i altres motius, és la simfonia txeca més propera al Mahler jove.

Decebedora simfonia concertant

Devot del simfonisme oblidat i recuperable del segle XIX, el signant va quedar decebut per la Simfonia concertant per a viola, clarinet i orquestra Op. 88 de Bruch datada de 1912. No esperava una pàgina com el seu primer concert per a violí però sí una d’aquelles obres d’ocasional audició. És d’agrair -ni que sigui per factors econòmics- que la part solista s’oferís a dos solvents músics establerts a Catalunya com són el clarinetista Ricardo Ríos, assistent de l’OSV, i Ashan Pillai, cap de secció de l’OBC i reconegut solista de viola. Ambdós van defensar amb saviesa i depuració expressiva la seva particel•la, tot i una escriptura oscil•lant entre l’ instrument obligat i el lluïment descafeïnat. I és que l’obra de Bruch poematitza creant atmosferes condemnades per unes arrel de romanticisme tradicional, quasi retrògrad, on la bellesa és l’únic element potencial i narcotitzant en un bàlsam melòdic continu, aparentment amorf i tan conciliador com decadent. I també exempt d’emotivitat. Ja feia temps que Mahler Strauss, Schönberg, Sibelius i Stravinsky, vertaders “rars”, havien portat el llenguatge musical cap a regions inassolibles per a Bruch.

Divertimento 2002: un eclecticisme contemporani

Per això ni Dvorak, ni Bruch encaixen en un programa batejat “la llibertat com a raresa”. I menys amb un compositor com Jordi Cervello (Barcelona, 1935) que, tot i ser-ho en els seus inicis, després de 25 anys de grups de neotonals no ho és. La iconoclastia no el caracteritza com tampoc s’aboca al trencament amb el passat en una recerca estèril d’originalitat. Al contrari, el revisita amalgamant estils des de la bellesa sonora, sovint com a relectura del neoclassicisme stravinskià amb girs bartokians o de l’expressionisme –neoexpressionisme per alguns-. La seva suite Divertimento 2002 ho feia palès amb un humor particular, tocs d’originalitat en la dialèctica constructiva d’un discurs senzill i amè, efectiu en l’elaboració i refinat. Especialment interessants van ser l’Allegro burlesco inicial,el Misterioso (IV) i l’Intermezzo (V).

Albert Ferrer i Flamarich
Diari de Sabadell