Cerca de crítiques

Enquesta

Totes les Lulú

5/11/2010 |

 

Programa: Lulú, d'Alban Berg

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu de Barcelona

Lulú
Música i llibret: Alban Berg.
Direcció musical: Michael Boder.
Direcció d'escena: Olivier Py.
Intèrprets: Patricia Petibon, Ashley Holland, Paul Groves, Julia Juon, Will Hartmann, Franz Grundheber, etc. Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Gran Teatre del Liceu de Barcelona, 3 de novembre.
 

Qui és Lulú? Allò que es vulgui: Cadascun dels “seus” homes la imagina d'acord amb el seu desig fins que no en suporten la realitat escàpola. Potser també és allò que, seguint el seu propi desig, ella mateixa vol ser fins que la fatalitat arriba i el temps que passa l'aboca a una decadència visible en el seu cos. Lulú és moltes. I tant els dos drames (L'esperit de la terra i La caixa de Pandora) de Franz Wedekind com l'immensa òpera d'Alban Berg, que les adapta, la mostren en permanent metamorfosi i també mudant de nom. El personatge de Lulú també pot interpretar-se diversament: Una femme fatal i per tant un producte de l'imaginari masculí fascinat i atemorit davant la dona que duu a la destrucció, però a la vegada una víctima de tots els homes que l'han volguda posseir. El clarivident Karl Kraus va dir-ne: És la dona que s'ha convertit en la destructora de tot perquè ha estat destruïda per tots. També és la dona amoral que exemplifica una època (que tan pot ser la Viena finisecular de Wedekind, l'Europa d'entreguerres en què Berg va escriure l'òpera, com l'actual) abocada al nihilisme i a un consumisme que consumeix: Un món en què tot s'ha convertit en mercaderia.

 

Totes les Lulús i les seves possibles interpretacions hi són en l'esplèndida posada en escena del francès Olivier Py per al muntatge de Lulú que va presentar-se dimecres al Liceu. Hi són a través d'una estètica expressionista i la presència del circ, del cabaret, del vodevil, del melodrama i, fins i tot, del gore, sense oblidar el porno. Hi són en el moviment dels diferents plànols del decorat en què allò que passa al darrere (en una gran bastida mòbil) fa de caixa de ressonància i multiplica els significats del que es representa en primer terme. Hi són a través de la immensa interpretació de Patricia Petibon, tant pel que fa a l'expressió dramàtica del seu cos com per la seva veu, que no té por d'abocar-se a l'abisme fins arribar al crit visceral. Grandíssima Petibon, que guia en la laberíntica piràmide sonora de Berg, que exigeix una atenció recompensada amb una estranya, tensa, inquietant bellesa que es va fer present a través de l'orquestra dirigida per Michael Boder. Una part del públic del Liceu va absentar-se, però un altre va festejar-ho.

Imma Merino
El Punt