Cerca de crítiques

Enquesta

Memorable inauguració de la temporada de cambra

1/11/2010 |

 

Programa: Beethoven: trios amb piano Op.1 Núm.1 i Op. 97

Lloc i dia:Teatre Principal de Sabadell

Trio Ludwig

El passat divendres es va inaugurar la temporada de cambra 2010-2011 de Sabadell al tan acollidor com escassament aprofitat Teatre Principal. Amb la participació de la Xarxa de Músiques de Catalunya i oganitzat per Joventuts Musicals de Sabadell, aquest primer concert va demostrar l’aposta tenaç i qualitativa de la seva directora Joana Soler. Ho va fer amb l’actuació del Trio Ludwig que compta amb els germans Abel i Arnau Tomàs, membres de l’ internacionalment aclamat Quartet Casals. I és que la d’enguany serà una temporada on la música de cambra predomini i torni a reafirmar la ciutat de Sabadell com un dels centres musicals més importants de Catalunya. No obstant, urgeix incorporar unes notes al programa de mà per tal d’informar i formar sobre unes obres que no sempre s’expliquen soles. Encara que es tracti de dos trios ben diferents com els Op.1 Núm.1 i Op. 97 “Arxiduc” de Beethoven, distanciats en tretze anys (1795 i 1808 respectivament).

El Trio Ludwig no va plantejar els moviments extrems amb simetries i basculant en els centrals com han fet altres conjunts. Van oferir una desassossegada, austera i clàssica lectura del Trio Op. 1 Núm.1, en part perquè la seva sofisticació constructiva supera la del seu discurs. Per això el Trio Arxiduc fou un revulsiu d‘intensitat i profundització. En ambdues obres, l’execució va ser poc discutible i va calibrar adientment l’escissió creativa en objectivitat i subjectivitat. El que en un era poca persuasió i preceptes apol•linis, en l’altre va ser introspecció i profunditat amb una riquesa idiomàtica notable. En ambdós, la gamma dinàmica no va incidir en lícites oposicions expressionistes i el joc de crescendi i apianaments sobtats va resoldre’s amb igual eficàcia que l’alternança dialèctica dels típics jocs motívics beethovenians entre instruments.

A mig camí de configurar un so propi, l’únic retret significatiu se’ls endugueren les lleus desafinacions del violí segurament degudes a un contrast de temperatura entre l’escenari i la resta del teatre -l’experiència d’altres violinistes així ho sembla indicar-. Però al Trio Ludwig no li falta contundència expositiva i, com en el cas dels Arriaga –un altre trio a l’alça, recentment creat i amb membres catalans digne de ser programats a curt termini-, la seva visió guanyarà molta profunditat en poc temps. Cap aquesta direcció va apuntar la interpretació del Trio Arxiduc per l’amplitut sonora, tant en els passatges melòdics com en els de textures més complexes, on van assolir major equilibri entre les cordes i el teclat de Hyosun Lim, de digitació a voltes perfectible, sonoritat sempre present i excèntrica expressivitat facial.

La resultant va ser una idea de l’obra menys homogénea, en la línea del romanticisme tradicional, tant en la densitat de textures com en la gamma de colors i contrastos. Una gamma que al llarg del concert va fluctuar dels matisos rococó i mozartians de la primera part a la mescla de malencolia brahmsiana i serenitat emotiva del tercer moviment de l’ Arxiduc. Aquest Andante cantabile va esdevenir en el clímax del concert per la construcció orgànica, fluida, amb ressorts de balada i, especialment, per la tensió acumulativa amb què es va depslegar. Sense dubte va ser una lectura memorable, molt lírica i ben articulada, amb detalls subtils i creació de climes d’expectació com el de la secció en pizzicatti del primer moviment, tan propera a la Fantasía Coral Op. 80 o moments frenètics com el Presto final. Per aquest motiu l’ovació de l’escàs públic assistent es va fer notar i va ser recompensada amb una marxa vienesa de Fritz Kreisler de complexitat rítmica, sensualitat i estètica decorativista en un to jovial, fresc i insinuador propi d’una Viena històrica.

Albert Ferrer i Flamarich
Diari de Sabadell