Cerca de crítiques

Enquesta

Cecilia Bartoli il·lumina Händel

13/10/2010 |

 

La 'mezzosoprano' exhibeix temperament i virtuosisme a l'Auditori.

No cessaven les aclamacions. A Cecilia Bartoli no li quedava una altra opció que concedir un últim bis. I res millor que oferir un desplegament extrem de pirotècnia vocal. Amb gest torero es va enfrontar a Son qual nave, l'ària escrita per Riccardo Broschi per a lluïment del seu germà, el mític Farinelli. La carismàtica mezzosoprano, fent girs sobre si mateixa, va fer una impressionant demostració d'agilitats que van deixar aclaparat l'Auditori, dilluns passat, la nit del seu debut a la sala.

 

Havia estat un regal de l'artista als seus fans. Però seria una frivolitat quedar-se en aquesta anècdota després d'assistir a un recital tan equilibrat i tan ple de contrastos com el que la cantant i la gran formació historicista Il Giardino Armonico, comandada per un ovacionat Giovanni Antonini, van dedicar al repertori de Händel.

Era la millor Bartoli, aquella que llisca com un peix a l'aigua per les aigües turbulentes de la fúria i el temperament, però també per les calmades de la sensibilitat i l'expressivitat d'unes àries de preciosa escriptura i plenes de colors barrocs interpretades amb un virtuosisme del tot exquisit.

El mestre Ros Marbà, espectador de luxe, ironitzava al final: «Ni una sola relliscada, res per buscar-li un però». I rematava: «Ha sigut un recital magnífic. ¡Quin gran partit treu aquesta artista de les seves possibilitats!». Els temors que les dimensions de l'Auditori fossin un llast per al resultat d'una proposta per a recintes més íntims es van esvair ben aviat. I el talent de la diva, de registre més tècnic que potent, es va acabar imposant una vegada més.

L'inici amb Furie terribili i Dunque i lacci..., de l'òpera Rinaldo, van marcar el florit camí d'un repertori pletòric en girs i ornamentacions. L'ària d'Adelaida de Lotario va arrencar la primera gran ovació, però va ser en l'emocionant viatge dels greus als aguts de Scherza infida, d'Ariodante, on l'Auditori es va convertir en un clam. La melodiosa i romàntica ària de Rodelinda i l'adornat furor de la de Melissa d'Amadigi van rematar una ovacionada primera part.

EL PÚBLIC, DRET

El cant a la llibertat de Dafne d'Apollo e Dafne i l'èpica de Florinda de Rodrigo van obrir la traca de la continuació, però va ser en els laments de les sensibles peces d'Alcina, Ah, mio cor i també Mi restano le lacrime, on es van desencadenar els bravos. El final amb Agilea de Teseo va acabar amb el públic dret. Una ària de Cleopatra de Giulio Cesare i la desbordant Son qual nave van tancar, en les propines, la nit memorable en què Bartoli va il·luminar Händel.

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periódico de Catalunya