Cerca de crítiques

Enquesta

Continuïtat i qualitat

VII Festival Concerts de Mitjanit de Sitges

17/8/2010 |

 

VII Festival Concerts de Mitjanit 2010

Saló d’Or del Palau Maricel de Sitges. Del 17-VII-2010 al 14-VIII-2010.

 

En la seva setena edició, el Festival Concerts de Mitjanit de Sitges va oferir una proposta poc àmplia (de sis convocatòries, quatre van ser de clàssica) a causa de les dificultats econòmiques d’ésser una iniciativa finançada majoritàriament per capital privat. Aquest va ser el primer any de la gestió de la Sònia Felip que va mantenir la qualitat i les línies generals del seu antecessor Fèlix Alcaraz. Per això, el piano va seguir com a eix principal i dos van ser els recitals de gran nivell: el d’Àlex Alguacil (23 de juliol) i el de Nicolai Lugansky (6 d’agost) centrats en Chopin i en repertori espanyol (Granados, Albéniz , Falla i una estrena de Brotons). Hi va haver també una sessió de cambra amb el Trio Arriaga. Aquest és un conjunt jove, avalat per significatius premis internacionals, que va corroborar la seva ambició i qualitat en el Trio de Cassadó i el Trio núm 2 de Xostakóvitx tant en la conjunció, en l’idiomatisme i en l’equilibri de textures com en l’ampla sonoritat, l’hàbil administració de tensions i l’ impuls rítmic.

Finalment, el recital d’Àlex Vicens (14 d’agost) va tancar un cicle que, esperem, en la seva propera edició el 2011, no descuidi els aniversaris de Mahler i Liszt. El tenor va oferir canzonetta, àries d’òpera i sarsuela catalana en el marc obert de la bocana del port de Sitges i amb reforç de megafonia. Els seus mitjans són excel•lents i infreqüents: agut de potència insultant, timbre bonic i cant intens. No obstant, ha de treballar els filats i la mezzavoce perquè abusa de l’emissió oberta, molt dura, traient excessiva veu. Li falta oferir un cant més sensual, emotiu i construir els clímax gràcies al fraseig i no només per l’ascens a l’agut (L'alba separa dalla llueix; Tu voglio tant bene), així com polir la dicció en català (vocals neutres, elles i errors dialectals com "desfaxis"). L’èxit va ser sonor i el públic el va aclamar fins ser recompensat amb tres bisos.

Albert Ferrer i Flamarich