Cerca de crítiques

Enquesta

Festival d'estiu de Sabadell

27/7/2010 |

 

Obres de Bizet, Casademont, Cotó, Lamote de Grignon, Morera, Damaré, Pérez, Puiggener, Quirós, Cotó. Auditori del jardins de la Caixa de Sabadell. 1-7-2010. Mercè Martínez, veu. Cobla Mediterrània. Bernat Castillejo, director.

Obres de Serrano, Giménez, Vives, Penella, Soutullo-Vert, Martínez Valls i Chapí. Auditori del jardins de la Caixa de Sabadell. 15-7-2010. Eugènia Montenegro, soprano. Carles Daza, baríton. Josep Buforn, piano.

Obres de Fàbrega, Lully, Purcell, Holst, Britten. Auditori del jardins de la Caixa de Sabadell. 19-7-2010. Cristina Roca, ballarina. Orquestra del Sol. Frederic Oller, director.

 

Enguany es va celebrar el XI Festival Internacional de Música de Sabadell dins el marc de les 30 nits de Sabadell i amb la col•laboració de Joventuts Musicals de Sabadell, organisme comandat per Joana Soler. La programació, partícip de la varietat d’estils i tendències, va incloure una sessió del Libre Choir, Bloemfontain-Pretoria, Sud-Àfrica dirigit per Joanita Erasmus amb el piano de Lesley-Ann Mathews (dijous 8 de juliol) i el Manel Camp Trio amb la veu i la guitarra de Miquel Gil (dilluns 26 de juliol) en una sessió jazzística. Entre la resta de propostes cal citar l’actuació de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà dirigida pel seu titular Carles Coll (dijous 22 de juliol) i la distesa i instructiva proposta “Recordant el dorado”de la Cobla Mediterrània i l’actriu Mercè Martínez com a narradora i coupletista (dijous 1 de juliol). Amb guió d’Anna Cabeza a partir d’una idea de Bernat Castillejo (director de la formació instrumental i autor de la selecció i arranjament del programa), l’espectacle girava a l’entorn de la producció de couplets i teatre de varietats de moda a l’entrar al segle XX i que a Barcelona va tenir un gran èxit en sales com la de l’antic teatre El dorado. Autors com Morera o Zamacois van participar-ne i A la primera part i amb la contextualització de la narradora Mercè Martínez, la formació catalana va tocar sardanes i altres peces de ball de Morera (La sardana de les monges), Lamote de Grignon (El testament d’Amèlia) i Damaré (la polka dels Feux Follets) alhora que altres peces instrumentals com el preludi de La dona d’aigua de Cassià Casademont.

D’altra banda, una altra de les produccions atractives, solvents i amb segell autòcton va ser la del creatiu centre artístic del Sol que, a través de la seva jove orquestra de joves, va oferir un programa complet, amè i basat en la dansa i el teatre com a complement a la música (dilluns 19 de juliol). Una música que va presentar-se després d’un breu però intens stage de formació de joves músics dirigits per cinc professors. La proposta va partir de la Simfonia de J. Fàbrega com exemple del primerenc simfonisme d’arrel italianitzant del Classicisme centreuropeu amb estructures que mostraven el tempteig de la forma sonata. Va seguir amb una selecció d’escenes de El burgès gentilhome de Molière (en la versió catalana de Josep Carner) i de El somni d’una nit d’estiu de Shakespeare (en la versió de Josep Maria de Sagarra) i la participació de quatre actors intercalant l’acció entre els números musicals de les suites de El burgès gentilhome de Lully i La reina de les fades de Purcell que, va comptar a més, amb la ballarina Cristina Roca. A la segona part l’esforç i l’aprenentatge d’aquesta escola de músics va convèncer per lag tensió rítmica i l’entusiasme desplegats en la St. Paul Suite de Holst i la Simple symphony de Britten, dues obres que no per recurrents en formacions de corda com l’Orquestra del Sol menys difícil tant tècnica com expressivament.

Nit de sarsuela

És habitual que en les propostes estiuenques hi figuri un recital de sarsuela com el convocat el dijous 15 de juliol en que es va programar un recull de hits del repertori de les primeres dècades del segle XX en una clara demostració d’exigència vocal, tant pel marc a l’aire lliure com per una tria diversa i complementària. Així ho van corroborar àries com “Sierras de Granada” de La tempranica i “Cuando está tan hondo” El barquillero que, al marge dels seus girs andalucistes i el particular idiomatisme, requereixen intensitat lírica i canvis de ritmes que la soprano Eugènia Montenegro va defensar notablement. Els seus mitjans de lírica pura auguren un camí interessant amb incursions de caràcter spinto en romances com la pucciniana “Bendita cruz” de Don Gil de Alcalá. Capaç d’alleugerir el volum i oferir agilitats (La canción del olvido, La tabernera del puerto), va demostrar refinament i habilitat en el legato a “Ay de mi” de El rey que rabió i a la "Sardana del Vallespir" de Cançó d’amor i de guerra. No obstant, ha de reforçar el recolzament diafragmàtic en l’emissió i polir el lleu vibrato stretto del registre agut i les dinàmiques en forte per tal d’arrodonir un instrument de nervadura ampla i fosca, bonic mordent i d’una fisonomia poc freqüent.

Com de costum, Carles Daza va ser el kavalierbaríton amb què s’ha guanyat un lloc a les temporades de l’AAOS: presència aristocràtica, rotunditat, elegància, efusivitat lírica, bona dicció i intel•ligència per saber on regalar-se i on contenir-se en el fraseig. L’exemple més evident fou el bis Granada alhora que els fragments molt escoltats en els seus recitals com les romances de La canción del olvido, La del soto del parral i Cançó d’amor i de guerra. Cal fer una menció especial a l’amalgama de tendresa i força exposada a d’ “Aquí n’este sitio” de Maruxa de Vives i a la profunditat dramàtica servida en el “Monólogo de Simón” de La tempestad de Chapí que va cloure amb comoditat ascendint puntualment al La bemoll agut i perllongant la fermata final. I és que la cantera de veus catalana ha produït intèrprets amb experiència que justifica la sinèrgia dels duos i l’excel•lència de Josep Buforn com a mestre acompanyant: per la sincronia en la respiració amb els cantants, pels contrastos entre concisió i desplegament de volum i pel preciosisme sonor extret, fins i tot, de números com l’intermig de La revoltosa, peça poc efectiva en la reducció pianística.

Albert Ferrer i Flamarich