Cerca de crítiques

Enquesta

Penjada del telèfon

21/6/2010 |

 

Programa: «La veu humana»

Lloc i dia:Espai Brossa (Barcelona)

Programa: «La veu humana». Òpera per a soprano i telèfon de François Poulenc, sobre l'obra teatral de Jean Cocteau, per Uma Ysamat i Emili Brugalla al piano. Direcció escènica de Josep Maria Miró.
Lloc i dia: Espai Brossa (Barcelona), 18 de juny.

No és usual que en un espai tant petit com el Brossa s'hi faci música de tanta qualitat. I va ser el que va passar amb el text de Jean Cocteau musicat vint-i-cinc anys després de la seva estrena per François Poulenc. Composta per a veu i orquestra, hi ha la reducció a piano per a espais petits i intimistes, i el duo que formen la soprano Uma Ysamat i Emili Brugalla ja s'hi havia enfrontat fa uns quants anys, tant al Cafè Schilling de Barcelona com després, a l'Espai Brossa. Ara doncs, en reprendre'l, l'han volgut sotmetre a la mirada del director d'escena i dramaturg Josep Maria Miró. El resultat és òptim. La música no pot suggerir millor el clima que va acompanyant cada esdeveniment escènic: temor, por, trucades, interrupcions, desesperació, indiferència fingida… I Emili Brugalla està insuperable perquè ofereix una interacció escènica amb la cantant, que figura que està sola al seu apartament en què el pianista fa de testimoni mut, de mirall sonor. Uma Ysamat, en un marc de decadència mig luxós i mig tronat, es regira, puja i baixa del piano amb absoluta naturalitat i, quan en ocasions anteriors havia posat més accent en el cant, ara aposta per la teatralitat, però fent tots els matisos que cal: des del fil de veu fins a la desesperació, meravellosa quan aparenta una certa fredor en un pretès domini de la situació. L'obra s'acaba quan el personatge, que malda per retenir al telèfon el seu antic amant, decideix trencar el cercle viciós i penja, en un final molt obert que es pot llegir en versió de desmai o més aviat, com és el cas del Brossa, en tragèdia quan s'escanya amb el fil telefònic i s'esvaneix cap enrere. L'actriu i cantant va ser definida per un poeta, Lluís Serrahima, com a «Dona de mil camins,/pensament ple de somnis,/ àgil com els dofins,/ bella com els jardins;/bruixa clara sense escombra». Segur que a aquesta ment inquieta se li va ocórrer, a mitja obra, lletrejar a una sola mà, en un altre piano, secundada per Brugalla, De terres llunyanes, de Robert Schumann del qui s'acaba d'encetar la commemoració dels dos-cents anys de la seva naixença. És una melodia que, en escena, es va deixatant i destruint, com l'amor de la protagonista.

 

L'obra ha esdevingut històrica perquè fa referència als telèfons que comunicaven per mitjà d'operadora. És clar que les interferències, les tallades, les ofertes telefòniques o les trucades errònies també es podrien actualitzar, tal com plau a tants directors d'escena, passant-ho al mòbil: la falta de cobertura i els missatges comercials es poden afegir a la casuística descrita fent veure que el progrés, segons com, només és una modificació, no pas sempre avantatjosa. I no se sap si, en les noves generacions, la dependència de la persona estimada podria ser tan vergonyosament intensa com en l'obra de Cocteau.

jordi maluquer
El Punt / Avui