Cerca de crítiques

Enquesta

Que li tallin el cap

14/6/2010 |

 

Programa: Salome, de Strauss. Dir.: Zubin Mehta.

Lloc i dia:València, Palau de les Arts

Quan un director canvia algun element argumental bàsic se suposa que ho fa, a més de per cridar l'atenció, per oferir alguna perspectiva nova i atractiva. En aquesta nova producció de Salome de Strauss del Festival del Mediterrani, Francisco Negrín ha decidit que Jochanaan no perdi el cap, ben enganxat al cos mort, sense que el guany sigui evident i, en canvi, la pèrdua de morbo malaltís és fatal. De fet, tampoc hi ha petó de Salome en un muntatge que, sense ser un prodigi d'originalitat, rutlla sense ensurts. Elements que recorden altres produccions? La cort depravada amb tocs parafeixistes, un vídeo amb la fascinació pedòfila d'Herodes, o la (intuïda) violació de Salome al final de la dansa. La idea més rellevant és tan dramàtica com visual, aquest gran orbe incrustat en el decorat giratori que serveix de cel·la del profeta i on Salome ocupa el seu lloc amb la mateixa postura de santó en meditació.

València va aplegar un notable repartiment encapçalat per Camilla Nylund, nena capriciosa aclaparada per l'horror dels seus actes servida amb una veu feble al greu, però d'agut lluminós i penetrant. Albert Dohmen va desplegar tota la ira d'un profeta veterotestamentari, mentre que l'Herodes de Siegfried Jerusalem (molt pendent de la batuta) per sort va evitar caure en l'histrionisme, Hanna Schwarz va inocular verí en les frases d'Herodies, i Nikolai Schukoff va ser un Narraboth de foscos accents.

Zubin Mehta va revelar mil i un detalls de la luxuriant orquestració straussiana, la qual cosa no va evitar que els colors tendissin a la sequedat, el pols dramàtic fos pla i que la conjunció amb l'escena no fos sempre òptima. Sense cap cap tallat, a la seva batuta se li va escapar el misteri i la força desassossegant de la partitura.

Xavier Cester
Avui