Cerca de crítiques

Enquesta

Les portes del cel

8/6/2010 |

 

Programa: Eiji Oue

Lloc i dia:L'Auditori

Una ovació de vint minuts, amb la sala dempeus. Rams de flors dels músics, als quals va saludar un per un, i de molts espectadors a peu d'escenari. Una placa entregada per la més alta autoritat de L'Auditori. Així ha conclòs l'etapa d'Eiji Oue com a director titular de l'OBC, en una apoteosi amarada d'emoció impossible d'oblidar. El músic japonès va oferir un últim regal en forma d'una versió de la Segona simfonia de Mahler fidel al seu estil, generós i expansiu i amb una orquestra que amb ell ha arribat a unes cotes d'excel·lència que esperem que siguin un punt de partida i no d'acabament. La interpretació musical no és un acte mecànic, i el que en la sessió de divendres va ser promesa de magnificència tacada per nombroses impureses instrumentals, en la de diumenge va ser realitat exaltant. El que va romandre inalterable va ser la concepció d'Oue, atent a tots els detalls sense perdre mai de vista el camí. Un camí que passava per la pugna titànica del primer temps i per la tendresa extrema del segon. El sarcasme del tercer moviment podia haver estat més esmolat, però en el quart la batuta va embolcallar amb el refinament més exquisit la veu vellutada i el cant corprenedor de Lilli Paasikivi, preludi d'un final on cel i terra es van confondre en un Maelstrom de sensacions fins a l'entrada seràfica de Marta Mathéu i el compacte murmuri de l'Orfeó Català. Oue sabia bé on anava, i si la simfonia té molts moments climàtics, només hi ha una catarsi autèntica, aquest "Ressuscitaràs, sí, ressuscitaràs" que orquestra i veus, propulsats per la batuta, van llançar a l'infinit amb un fervor abrusador. Cert, diumenge Oue va allargassar temps i prolongar silencis, però és comprensible anhelar que l'instant no acabi mai quan s'albiren les portes del paradís.

Xavier Cester
Avui