Cerca de crítiques

Enquesta

Wagner no era anglès

8/6/2010 |

 

Programa: Obres de Richard Wagner, H.K. Gruber i Antonin Dvorák per l'orquestra simfònica de Londres dirigida per Daniel Harding

Lloc i dia:Palau de la Música de Barcelona. Sèrie Palau 100

La London Symphony, una de les formacions més llegendàries i a la vegada més comercials –té fama de poder enregistrar obres amb només un assaig– ha vingut dirigida per un dels seus dos principals directors convidats, el discutit Daniel Harding. Hi ha melòmans que senten devoció per un director nerviós que intenta donar a les obres que interpreta caires diferents i n'hi ha a qui, com a un servidor, aquest jove director li ha esgotat tot el crèdit que li atorgava. Des de molt jove ha estat assistent de Rattle, Abbado, i ara comparteix podi en l'orquestra de la qual és titular Valeri Gergiev. Tanta protecció deu significar que no els fa ni una espurna d'ombra, com vam poder comprovar en un Don Giovanni a Aix en què alternava la direcció amb Claudio Abbado. En aquesta ocasió va començar amb una obra que l'orquestra se sap de memòria, el Preludi i mort d'Isolda de l'òpera de Wagner Tristany i Isolda. I el Rolls Royce sonor va funcionar en els moments de màxima intensitat, però, per mi, la història que ens explicaven no tenia argument i algun detall posava en evidència una certa deixadesa interpretativa. Així, quan els instruments solistes com l'oboè, el clarinet i el fagot, van enllaçant temes no se succeïen amb prou precisió, potser atabalats per les quasi excessives indicacions del director. Tampoc van reeixir en els acords finals, arrossegats i grandiloqüents. A continuació va venir una obra, Aerial, de l'austríac H.K. Gruber, també solista de contrabaix i actor, que com el seu conegut Frankenstein, barrejava música de tota mena com ritmes jazzístics i orquestracions a l'estil de les que feia Ferde Grofé per a la música de Gershwin. Un esforçat trompetista, Hakan Hardenberger, que atacava notes deslligades amb gran precisió i que, a l'inici de l'obra aconseguia emetre bells sons de canya, va maldar per atreure l'interès del públic modificant la trompeta amb accessoris i alternant, en alguns moments, amb una mena de cornetto.

 

De la segona part, calia esperar-ne poc. Harding, en feliç expressió d'un col·lega, va matxucar la Setena Simfonia op.70 de Dvorák, una obra a la qual si no es posa una certa gràcia, lleugeresa i un punt de misteri queda en quasi res. El públic, cortès, va aplaudir amb mesura i els músics van plegar els trastos sense oferir una possible propina. Sempre penso que les gires de les grans orquestres només s'han d'acceptar si vénen amb el seu titular. Res a retreure als nous gestors perquè la temporada ja estava feta i, de tota manera, per a la història quedarà que el Palau 100 2009/2010 es va cloure amb la presència d'un dels més famosos conjunts musicals.

JORDI MALUQUER
El Punt