7/6/2010 |
Programa: Simfònica de Londres amb Daniel Harding
Lloc i dia:Palau 100
L'última sessió de Palau 100 va tenir la doble funció de cloenda i d'avançament de la propera temporada, caracteritzada per la desfilada contínua d'orquestres de primera línia. En aquesta categoria cal incloure la Simfònica de Londres (LSO), per al cronista peça fixa en un hipotètic Top Five de les millors centúries mundials. La nova visita del conjunt no desmenteix aquest estatus, ans al contrari, hi va haver molts moments en què la resposta instrumental (la plenitud de la corda, la insolència del metall, la flexibilitat de la fusta) deixava estupefacte.
Daniel Harding, principal director convidat, ja està lliure de la pressió mediàtica com a jove figura de la batuta del començament de la seva carrera (pressió traslladada a l'altra banda de l'Atlàntic), i ara es pot concentrar a ser el que és, un bon músic que madura any rere any. La programació de la Simfonia núm.7 de Dvorák, pàgina magistral, a l'ombra de les seves germanes més joves, és una prova de bon criteri. Harding va exacerbar el dramatisme de la peça, amb resultats en ocasions massa contundents, sobretot amb una LSO que no necessita que li demanin dos cops mostrar la cara més brillant, però la generositat arravatadora del discurs aparca possibles objeccions.
No menys brillant va estar Hakan Hardenberger a Aerial, de H.K. Gruber, inusual incursió de Palau 100 en el repertori contemporani, obra d'impacte immediat, tant pel virtuosisme extrem que exigeix al trompeta solista com per l'impuls swinger del segon temps. El moment més estimulant va ser el Preludi i mort d'amor d'Isolda de Wagner, respirat amb amplitud per Harding, controlant les onades de passió fins a deixar anar tota la força en el moment just. Serà una premonició de futures alegries orquestrals?