Cerca de crítiques

Enquesta

Auguris mozartians

3/6/2010 |

 

Programa: Àries de Mozart.

Lloc i dia:Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona

Eugènia Montenegro, soprano. Josep Buforn, piano.

 

El signant és dels que entén la crítica musical des del compromís ètic, al marge de grans centres o interessos econòmics. Per això, un recital minoritari com el present també és significatiu en l’organigrama musical d’una regió. Més si ofereix una oportunitat a talentoses joves veus com va ser el concert celebrat a l’Aula Magna de la Facultat de Història i Geografia de la Universitat de Barcelona.

La sessió va ser integrada per algunes de les àries més exigents del repertori operístic de Mozart que la soprano Eugènia Montenegro va demostrar dominar notablement. Els seus mitjans de lírica pura auguren un camí interessant gràcies a millores en l’emissió en el registre central i en el greu, i a un volum sonor una mica spinto que li faciliten àries com “Orsai chi l’onore” de Don Giovanni. Aquí ha d’aprendre a generar tensió sense accelerar-se i a emprendre el final accentuant el ritardando. Va demostrar ser una bona Fiordiligi tant en els seus passatges di sbalzo com en la coloratura i les frases spianate de “Come scoglio” i el tendre “Per pietà ben mio”. Va intercalar el “Laudate dominum” de les Vesperae confessore i l’ Ave verum corpus que va brodar amb una fluïdesa i un fraseig emotius gràcies a les sfumature i les dinàmiques. En els seus ascensos a l’agut sobresurt una veu ampla, amb metall però amb un vibrato excessiu, natural en veus de la seva fisonomia encara perfectible. Una altra mancança és la puntual i lleu pèrdua de la línia musical en passatges que es van percebre plans, massa pendents de la música. Més significatius són els piani sobtats que evidencien una gran intel•ligència musical i bon gust, però són prematurs en el seu cant ja que els ataca amb portamenti pocs elegants. “Ach is fühl’s” de La flauta màgica va ser un exemple. Amb tot i sens dubte, és una veu a seguir com va demostrar en la propina, “Visi d’arte” de Tosca, on va enllaçar sense problemes l’agut final i la cadència melismàtica apianada. Molt mèrit també va tenir l’exquisit acompanyament de Josep Buforn per la concisió del so, per la respiració amb la cantant i per un preciosisme sonor extret d’un piano perfectible.

Albert Ferrer i Flamarich