Cerca de crítiques

Enquesta

Acta de recuperació

29/4/2010 |

 

Programa: Ainhoa Arteta. Orquestra de Cadaqués. Dir.: G. Noseda.

Lloc i dia:L'Auditori

 

Ainhoa Arteta és una cantant imbuïda de glamur i que procura el suport mediàtic. Va ser la reina d'aquest concert de l'Orquestra de Cadaqués de la qual és artista resident i que significava el retorn després d'una maternitat. La cantant guipuscoana ha capgirat la seva carrera després d'una etapa errònia que li va arruïnar la veu. Ara, amb una gran feina de reconducció, torna a ser la soprano que té més atractiu en l'expressivitat que en la puresa vocal. Ha orientat la carrera amb una perspectiva plausible i els resultats són admirables, com ja es comprovava en el recital del Palau d'ara fa un any.

Va cantar les Sis balades italianes d'Albéniz flanquejades per Córdoba i pàgines de la Suite espanyola i quatre Tonadillas de Granados orquestrades per Albert Guinovart de forma sumptuosa segons els uns i excessiva segons els altres. Arteta va exhibir un ultraprecís control formal i només es va desfermar a El majo discreto cantat amb un tremp desproporcionat. El públic, seduït, però no habituat, va aplaudir tots els números. O sigui, quinze interrupcions a la primera part! Com a regal Arteta va oferir un extraordinari O babbino caro al qual només retreuria l'exhibicionista ostentació de fiato del final.

En aquest primer tram l'Orquestra ja mostrava estar en baixa forma amb un so descurat. A la Simfonia núm. 2 de Schumann (en homenatge al bicentenari) el titular Gianandrea Noseda la va compactar amb uns temps ultraràpids que feien perillar unes cordes temorenques i uns vents descoordinats, amb imprecisions i un fraseig erràtic. El públic no només va ovacionar cada moviment, sinó que, ingènuament, va interrompre el quart!

Xavier Casanoves Danés
Avui