Cerca de crítiques

Enquesta

Connexió EUA

23/2/2004 |

 

Obres d'Homs, Bernstein i Copland. Ángel Jesús García, violí. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Eiji Oue. Barcelona, Auditori, 20 de febrer.


El darrer programa de l'orquestra tenia un marcat caràcter ianqui, tot i el benvingut pròleg de la Simfonia breu de Joaquim Homs, una obra de concentrada expressivitat, pròpia del tarannà del desaparegut compositor, que Eiji Oue va traduir amb gran domini (va dirigir tot el programa de memòria), negociant amb encert les transicions entre els diversos estats anímics.
Però l'eix de la vetllada era enllà de l'Atlàntic, amb el gran Serge Koussevitzky, impulsor decisiu de la vida musical als Estats Units als anys previs a la Guerra Freda, com a denominador comú. Va ser ell qui va encarregar i estrenar la Tercera simfonia de Copland, el 1946, i a ell està dedicada la Serenata de Bernstein, que, justament, tenia en Koussevitzky i Copland dos mentors decisius durant la seva formació. Per tancar el cercle, el mateix Oue, que ha desenvolupat bona part de la seva carrera als Estats Units, va estudiar amb Bernstein a Tanglewood, on l'autor de Candide havia treballat amb Koussevitzky. L'autoritat mostrada durant el concert evidenciava que Oue va aprendre bé la lliçó. Si bé en algun moment l'orquestra anava a remolc d'una batuta que volia agilitzar els procediments, la Serenata de Bernstein va sonar amb un bon equilibri entre efusió lírica i enjogassament rítmic. Ángel Jesús García, concertino de l'OBC, va ser un apte solista, amb alguns passatges que posaven a dura prova el seu mecanisme i afinació, però esplaiant-se en els moments més recollits.
Copland va afirmar que en la seva simfonia buscava "el gran gest". A fe que ho va aconseguir: més que de dialèctica i desenvolupament, cal parlar de reexposicions variades, amb massives peroracions (com la Fanfare for the Common Man que basteix el final) i clímaxs estrepitosos que semblen tenir com a escenari ideal els horitzons llunyans de les grans planures americanes. Oue va fer el que havia de fer: jugar la carta de la grandiloqüència i l'èmfasi sonor amb l'OBC, en especial amb el metall i la percussió, que el van secundar amb entusiasme. Va ser útil la seva programació? Per descomptat, les partitures aparatoses també tenen el seu lloc a la vinya del Senyor.
Xavier Cester
Avui