Cerca de crítiques

Enquesta

Nova sèrie de Joventuts Musicals

26/4/2010 |

 

Programa: Katia Michel

Lloc i dia:L'Auditori. Sala Oriol Martorell

Programa: Obres d'Albéniz i Schumann per Katia Michel, piano.
Lloc i dia: Cicle Joventuts Musicals a l'Auditori de Barcelona. Sala Oriol Martorell. 21 d'abril.

 

Jordi Roch, des de l'entitat Joventuts Musicals d'Espanya que presideix, ha engegat un nou cicle a l'Auditori de Barcelona. Com correspon a l'entitat, el propòsit és potenciar els joves valors emergents del país dintre d'un marc ja prestigiat com és la sala de cambra de l'Auditori. El primer concert va anar a càrrec del Quixote Quartet (Daniel Cubero i Maria Sanz, violí; Mariona Oliu, viola, i Amat Santacana, violoncel) amb l'obra de Franz Joseph Haydn Les set darreres paraules de Crist a la Creu. El segon, el de la pianista Katia Michel, que avui comentem, i resta un recital de lied a càrrec de Susanna Puig, soprano, i Carles Budó, piano, el dia 26 de maig, amb obres de Schubert, Richard Strauss i Toldrà. Per cloure el cicle, el dia 9 de juny, el violinista Alejandro Bustamante i el pianista José Enrique Bagaria fan un recital amb obres de Toldrà, Messiaen, Guinjoan i Prokofiev.

 

Katia Michel va debutar molt jove al Primer Palau. Posteriorment la vaig poder sentir al festival d'El Convent, de Blanes, l'agost de 2005, i ara a la sala Oriol Martorell. Enmig, ha anat tocant molt en diverses contrades i països i s'ha endut nombrosos guardons. Entre ells, el del Concurs Permanent de Joves Intèrprets de JJMM i fa poc el Rosa Sabater a la millor interpretació de música espanyola al Concurs Internacional de Jaén. Va ser finalista al Grand Prix Eurovision a Lugano. Acaba d'editar un disc amb el segell Columna Música dedicat a Albéniz. Va ser precisament amb Albéniz que va iniciar el recital del dia 21. La seva característica és d'enfrontar-se amb la música sense prejudicis i fer unes versions personals que destaquen per la seguretat amb aquell desvergonyiment que acostuma a tenir en els conservatoris «la primera de la classe». Un no havia sentit mai tocar de manera tan desacomplexada Granada, obra malmesa per tantes versions estranyes –sovint nostàlgiques, orientalistes–, que li va sorgir lluminosa i plena d'aire fresc. Katia obre finestres i deixa cantar el pols melòdic de les obres. Amb una mà esquerra especialment vigorosa, les dibuixa bé. La tècnica és suficient. Li manca potser la pàtina dels anys en què, de l'intimisme a la versió oberta, fan aflorar un munt de gradacions no solament d'intensitat sinó de paleta sonora. A la segona part va interpretar una obra difícil, les Davidbündlerstänze, de Robert Schumann, en què el compositor alterna obres de gran esclat amb replegaments íntims de molta subtilesa. Katia Michel va brodar aquests darrers, en especial l'Innig (Íntim) del segon fragment i la repetició d'aquest, com des de lluny, abans del final, que és un dels moments musicals existencials més aconseguits de la història del piano.

Misteris de l'oferta

Alguna cosa ha passat en la promoció d'aquest recital. De sentir la pianista, en anteriors ocasions, amb el Palau ple, a la mitja entrada d'una sala petita hi va un món. Misteris de l'oferta. Els mateixos que la seva biografia oculta ja que, invariablement, comença que als 7 anys va rebre un premi al concurs de Stressa (Itàlia) i que als 17 va tocar al Palau de la Música, sense especificar on va néixer i quins van ser els seus primers estudis, la qual cosa permet a algun crític de Madrid de qualificar-la de «pianista suiza» i nosaltres, sempre de la ceba, com a pianista catalana.

JORDI MALUQUER
El Punt