Cerca de crítiques

Enquesta

Els extrems de Bach

25/4/2010 |

 

Programa: El clave ben temperat, llibre I, de Bach. Martin Stadtfeld

Lloc i dia:Palau de la Música

Quan un pianista decideix abordar un recull com El clave ben temperat de Bach, el valor, com als toreros, se li suposa. Martin Stadtfeld, a més, va aportar a l'empresa un poder de concentració que feia basarda, en interpretar de memòria, i amb menys pauses entre peces que en un cedé, tot el primer llibre. Aquests 24 preludis i fugues no estan pensats per ser interpretats d'una revolada, però el jove pianista alemany va evitar tot risc de monotonia amb un apropament altament contrastat.

Els dos primers exemples van ser il·lustratius dels extrems a què podia arribar Stadtfeld, extrems aplicables també a la reacció del cronista, entre l'estupefacció i l'admiració. Si el cèlebre primer preludi va estar envoltat d'un halo irreal, cotonós a més no poder -el pianista va explotar tots els recursos de l'instrument, inclòs el pedal de ressonància-, el segon va ser tot fúria i agressivitat. En els fragments ràpids, els temps tendien a la màxima velocitat, amb la qual cosa el discurs derivava cap a la mera abstracció sonora, però mai a la confusió, gràcies a una fenomenal exhibició de destresa digital. En altres fugues, Stadtfeld va crear grans crescendos anímics que, tot i efectius, a vegades eren sospitosos d'excessiva premeditació, però va ser en els preludis i fugues en mi bemoll menor i si bemoll menor on el solista va desplegar per fi un fraseig menys demostratiu i més emotiu.

Tocar una propina després d'aquesta marató semblava fora de lloc. Martin Stadtfeld en va oferir dues que, de nou, van anar d'un extrem -l'esgarrifosa, per dificilíssima, Toccata de Prokófiev- a l'altre -un recollit Siciliano de Bach. Gràcies al 25 aniversari d'Euroconcert per presentar a Barcelona aquest intèrpret apassionadament discutible.

Xavier Cester
Avui