Cerca de crítiques

Enquesta

Fruit del caos

22/4/2010 |

 

Programa: Stéphane Denève

Lloc i dia:L'Auditori

La cendra del volcà islandès s'escampa per tots els àmbits. Davant la impossibilitat que Leif Ove Andsnes viatgés a Barcelona, l'OBC va haver de buscar a tota velocitat un substitut. La solució va ser Nikolai Demidenko, excel·lent pianista de mèrits molt superiors a la seva fama mediàtica, que, després d'un trajecte en tren i en cotxe des de Londres, arribava a les 3 de la matinada del mateix dia de l'actuació i que, sense poder assajar amb l'orquestra, es va plantar a l'escenari per interpretar el Concert núm.4 de Rakhmàninov. Amb independència de les circumstàncies excepcionals (i de la professionalitat demostrada), la versió va ser més que notable. Demidenko té el so robust i la tècnica fulgurant que l'obra demana, i si els esclats temperamentals van ser convincents (tot i que la batuta podia haver dosificat millor el volum orquestral), no menys atractius van ser els moments d'introspecció lírica. Demidenko hauria de tornar a Barcelona en condicions normals.

Després del precedent programa Xostakóvitx, l'OBC continuava en clau russa, un repertori que li escau, de la mà de Stéphane Denève, un dels millors representants de la diàspora de directors francesos ocupant càrrecs lluny de l'Hexàgon. La subtilesa cambrística i la precisió rítmica del concert Dumbarton Oaks necessitaven algun assaig més per ser aconseguides del tot. Cap retret, però, a la selecció de fragments de les tres suites del Romeu i Julieta de Prokófiev, és de suposar que reagrupats pel mateix Denève (va partir la introducció cataclísmica i la ferotge Dansa dels cavallers de Montescs i Capulets) per seguir l'ordre dramàtic. L'expansivitat emocional de l'escena al balcó va ser el punt àlgid d'una lectura volcànica. Els que havien d'acabar convertits en cendra, però, eren els mòbils que van sonar.

Xavier Cester
Avui