Cerca de crítiques

Enquesta

Triomf d'una soprano emergent

18/4/2010 |

 

Programa: El rapte en el serrall de Mozart

Lloc i dia:Liceu

Direcció musical: Ivor Bolton
Direcció escènica: Christof Loy
Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu. 12 d'abril

Barcelona Cap al final de la seva vida, Giorgio Strehler va fer un muntatge de Così fan tutte en què predominava el minimalisme escènic i la malenconia amb la qual els personatges femenins vivien la mudança dels seus sentiments després que els seus estimats simulessin la seva partida per festejar-les disfressats d'albanesos. Es així que la comèdia mozartiana derivava cap a la tristesa d'un drama sobre la fragilitat de l'amor. En veure la posada en escena de l'alemany Christof Loy d'El rapte en el serrall, dilluns al Liceu, vaig recordar aquest muntatge de Strehler, que, dos anys després de la mort del gran director italià, es va poder veure a Catalunya en una representació a Peralada el 1999. No perquè pensés en un possible mimetisme o en un homenatge, que jo sàpiga inconfessat, sinó simplement per una afinitat pel que fa al minimalisme escènic i a la decantació d'una òpera còmica de Mozart cap a l'apunt d'un drama íntim, amb el que té de conflicte, sobre la mudança dels sentiments en contacte amb l'Altre: Dorabella i Fiordiligi no marxen de lloc per trobar-lo (els seus estimats esdevenen uns estranys que les fascinen) mentre que Konstanze i Blonde, raptades pel paixà turc Selim, experimenten una transformació en la seva estada forçosa a l'Orient. L'amor és poderós, com es canta a l'òpera, però sovint incert. Així és que, en aquesta proposta de Christof Loy, ni l'intendent Osmin repugna Blonde, vivaç criada anglesa que li recrimina el tracte a les dones en el món islàmic, ni Konstanze és indiferent a Selim. Aquesta intencionalitat, que necessita tots els recitats de l'obra i de silencis que expressen els dubtes dels personatges, resta lleugeresa a l'òpera mozartiana, però la dota d'una més gran complexitat que es manifesta en l'ària La tristesa és ara el meu destí de Konstanze, en el retrobament d'aquesta amb Belmonte, més astorat que passional, i en el magnífic tercer acte quan a través d'una transparència s'entreveu una escena onírica que posa en relació els personatges de manera triangular. Tanmateix, la posada en escena de Loy, tan meditada com poc espectacular, no va agradar al públic majoritari de l'estrena al Liceu. La xiulada va ser tan sonora com els aplaudiments (no només al final, sinó després de cadascuna de les seves àries) a l'alemanya Diana Damrau, soprano emergent que, amb la seva tan arravatada com matisada Konstanze, va triomfar plenament en el seu debut liceuístic. Notable l'aportació de la russa Olga Peretyatko (Blonde), convincents l'Osmin de Franz-Josef Selig i el Pedrillo de Norbert Ernst, més discret el Belmonte de Christoph Strehl i potent la presència de l'actor Christoph Quest encarnant el noble i finalment magnànim Selim que mai no canta.

IMMA MERINO
El Punt