Cerca de crítiques

Enquesta

Tradició, intensitat i poc reconeixement

17/4/2010 |

 

Programa: Obres d'Albéniz/Frühbeck de Burgos, Falla i Brahms

Lloc i dia:L'Auditori de Barcelona. 12-4-10.

Josep Colom, piano. Orquesta Filarmónica de Dresden. Director, Rafael Frühbeck de Burgos.

 

Als seus 77 anys, Rafael Frühbeck de Burgos és el director espanyol internacional més veterà en actiu. Dirigeix de memòria i amb una atenció sorprenent, marcant inesgotablement el compàs amb el seu braç dret i fidel al sistema de la vella escola que l’ha caracteritzat. Hereu de la tradició formalista en la construcció del repertori simfònic, la Segona simfonia de Brahms va discórrer pel que és previsible després de les seves darreres visites a Espanya amb la Filharmònica de Dresden, de la qual n’és el director titular des de 2004. L’orquestra és bona, no excepcional: la secció de trompes és considerablement inferior als violins o als contrabaixos. La lectura va ser dramàtica, molt contrastant i capaç de transformar el més subtil en explosiu, fora per la via tècnica en les seccions en bloc o per la correspondència dialèctica (Scherzo i Finale). Frühbeck va mostrar un sentit vienès - gairebé pre-mahlerià - del que és encisador alhora que un impuls beethovenià, sense desatendre la complexitat sentimental inherent a Brahms (Allegro inicial i Adagio ma non troppo). Com és costum en el públic d’Ibercamera – com més selecte més ignorant - no va recompensar merescudament tan intensa i treballada execució. Així que el director va cercar l’ovació amb els seus dos bisos més freqüentis: l’ intermedi de Goyescas tocat amb elegància i una mica de tremendisme; i el de El baile de Luís Alonso el virtuosisme del qual va convertir en una grolleria d’efectisme i excessos decibèlics.

La resta del programa el van configurar una orquestració signada també Frühbeck de Burgos de tres peces de la Iberia albeniciana i Las noches en los jardines de España de Falla amb Josep Colom al piano. La paleta sonora va tenir una intensitat gairebé saturada, sense cerca de les deliqüescències i amb una contenció de l’emoció. És a dir, en una lectura vàlida pel que és pragmàtic, res impressionista ni vaporosa i sí massa lluminosa, excessivament mediterrània.

Albert Ferrer i Flamarich