Cerca de crítiques

Enquesta

El reflex de la mort

16/4/2010 |

 

Programa: La Traviata de Verdi. Dir.: Lorin Maazel.

Lloc i dia:Palau de les Arts (València)

El mirall és un bon recurs escènic per a La Traviata, no debades és amb un espill que Violetta comprova la seva pal·lidesa, la seva caiguda, en definitiva, la seva mort. Per a aquest muntatge originat fa més d'un quart de segle i que tanca la temporada regular del Palau de les Arts, el desaparegut Josef Svoboda va crear un gran mur inclinat cobert de miralls que reflecteixen diverses pintures, descriptives o al·lusives, situades a terra. La direcció escènica de Henning Brockhaus és sanament convencional, i si en l'inici va deixar ben clar com es guanya la vida Violetta, en el final va optar per un cop d'efecte. El mur es dreça per mostrar el reflex de la sala, d'una societat que es mira, incòmoda, a la cara mentre mor una víctima marginada. El preu, tanmateix, és altíssim, aniquilar tota la intimitat d'una escena dolorosa.

Helga Schmidt, intendent del Palau, continua acudint a l'Est a la recerca de noves revelacions del cant. Hibla Gerzmava no arriba a aquesta categoria, encara que va ser una Violetta honorable, regular en els tres actes (cert, les agilitats de Sempre libera van acidular el timbre), però amb una molesta tendència a atacar les notes des de baix i fer trontollar l'afinació. Vittorio Grigolo canta com actua: l'hiperactiu tenor italià no pot quedar-se quiet cinc segons seguits alhora que el seu fraseig pateix de sobredosi de detalls superflus. Llàstima, la veu és atractiva, però almenys el seu Alfredo va ser preferible a l'inconsistent Germont de Gabriele Viviani.

Regalant aquí i allà llampegades de mestre, Lorin Maazel va contrastar la brillantor de les escenes públiques amb la transparència de la música de la protagonista. La seva batuta va ser la que millor va reflectir la inevitabilitat de la tragèdia de Violetta.

Xavier Cester
Avui