Cerca de crítiques

Enquesta

Catalans i post-romàntics

2/4/2010 |

 

Programa: Obres de Vilamanyà, Grieg, Garreta i Lamote de Grignon

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana. 27-3-2010.

Salvador Brotons, avantatjat de la música catalana com compositor i director, va dirigir la Simfònica del Vallès en un programa d’autors catalans post-romàntics. El gest clar, ampli, efusiu i la seva exigència a cavall del que és efectista i l’emotiu van tornar a propiciar acceptables resultats. Així va servir la Fantasia sobre temes de Serrano de Lamote de Grignon, el mestratge de la qual rau en l’excel•lència de l’orquestració atesa la manca d’entitat i evolució del discurs com a composició.

El més significatiu va ser el poema simfònic Els Illes Medes de Garreta. Imbuïda de l’estètica del Noucentisme català, combina l’harmonia tradicional amb el cromatisme i un refinat sentit del color molt francès. Més evocativa que programàtica, al costat de Wagner i Strauss les essències són les tan imprecises com pocs musicals mediterranitat i catalanitat. Uns aspectes també assimilables a les estampes d’ Els gnoms de Maladeta d’Honorat Vilamanyà en la seva herència de Samper, Serra i Zamacois. Per cert, aquesta obra no s’interpretava des de 1956.

Enmig de la sessió, el Concert per a piano i orquestra de Grieg va ser un reclam populista que va corroborar la predilecció pels grans territoris romàntics del director i del públic. Van donar-ne fe l’accent en els sforzandi com a cant epigonal una mica inflamat de la coda i l' ovació posterior. El premi Maria Canals 2009, Vestard Shimkus, va ser un pianista convencional, amb discutibles fluctuacions de tempo amb una digitació - de vegades - apressada i una estilització alla Rakhmàninov. L’Adagio va ser el moviment més axiomàtic pel temperament sostenuto aplicat permetent entreveure al pianista sofisticat que va aparèixer en el segon bis amb Scriabin.

D'altra banda, les oportunes explicacions de Brotons – micròfon en mà - van generar empatia però van evidenciar l’esterilitat d’uns programes de mà centrats en informacions secundàries. Suplir les notes d’especialistes per arxius pedagògics publicats a la web de l’orquestra no és el més idoni.

Albert Ferrer i Flamarich