Cerca de crítiques

Enquesta

Potència clàssica

18/3/2010 |

 

Programa: Orquestra Filharmònica Nacional de Rússia. Palau 100. Vladímir Spivakov, director

Lloc i dia:Palau de la Música

El marasme de l'era postsoviètica va amenaçar la posició de superpotència musical de Rússia: algunes institucions van quedar molt danyades, alhora que d'altres en sortien reforçades i també sorgien nous conjunts. Fundada el 2003, l'Orquestra Filharmònica Nacional de Rússia combina veterans en mil batalles amb reclutes més recents amb un resultat de gran contundència, sobretot per part d'un metall anorreador, al límit de la saturació sonora: el primer trompeta les passaria magres amb les limitacions decibèliques si algun dia Rússia entrés a la UE. La columna vertebral és, però, la infanteria, una corda d'una presència inusitada i exaltant carnalitat en els greus. No és d'estranyar que el seu titular, Vladímir Spivakov, remarcable violinista, estigués més amatent a la flexibilitat del fraseig quan els arcs duien la veu cantant.

El programa reunia les dues cinquenes simfonies més famoses del repertori rus, la de Txaikovski i la de Xostakóvitx, ambdues interpretades d'una revolada. En la primera, Spivakov va sorprendre per la mal·leabilitat d'alguns dels temps adoptats, dins d'una concepció efusiva de l'obra (magnífic primer trompa). En la segona, després dels dos primers moviments, generosos en el volum però blans de contingut, orquestra i director van arribar a altes cotes de densitat tràgica en el fúnebre Largo. Tant si el triomfalisme final és sincer com si és fingit, Spivakov es va assegurar que l'espectador quedés planxat per l'allau orquestral. Sense donar treva va atacar les propines: els valsos de La bella dorment de Txaikovski i Masquerade de Khatxaturian, i un eixordador intermedi de La boda de Luis Alonso, de Giménez. Amb aquest arsenal, la rendició era inevitable.

Xavier Cester
Avui