Cerca de crítiques

Enquesta

Bayo, íntima i romàntica

14/3/2010 |

 

Programa: María Bayo

Lloc i dia:Petit Palau

La soprano va delectar al Petit Palau amb un programa variat.

 

Intimisme i calidesa. María Bayo, recent Premio Nacional de Música, va donar vida amb la delicadesa i l’apassionament que la caracteritzen a un selecte repertori de cançó romàntica dins del cicle de cambra de Palau 100, acompanyada al piano per un implicat Maciej Pikulski.

Un bloc amb cinc peces de Beethoven va servir a la soprano per entrar en calor i mostrar, des de l’inici, la lluminositat del seu timbre, la seva dicció clara i una tècnica que li permet projectar sense problemes l’emoció de les cançons, des dels tons baixos fins als aguts cristal·lins. Che fa il mio bene? i, sobretot, la dolorosa expressió de pèrdua de l’ésser estimat d’Ecco quel fiero instante! van avançar la tònica d’un recital de sensible temàtica amorosa.

La soprano navarresa va exhibir tots els seus recursos amb Ridente la calma, del seu estimat Mozart, abans de viatjar pel camí del lied de Schubert. Les belles ornamentacions d’aquestes peces van lluir amb La pastorella del pratto, amb text de Carlo Goldoni. Quatre cançons italianes d’aquest autor van donar pas a una mesurada interpretació de la coneguda Lachen und weinen.

RESSONS LÍRICS AMB MOMPOU

Però quan l’ambient es va començar a elevar va ser amb la interpretació de les precioses cançons del Combat del somni, de Mompou: Damunt de tu només les flors, Aquesta nit un mateix vent i Jo et pressentia com la mar van deixar ressons lírics en una sala tan freda com el Petit Palau. Però amb el bloc de les vuit peces de Gustavino l’artista va demostrar que es trobava al seu terreny. La seva versió de Se equivocó la paloma, Violeta i Alegría de la soledad va ser impecable, i molt passional la interpretació de les cinc cançons de Lecuona amb versos de Juana de Ibarbourou, quan van aparèixer la melancolia amb El amor triste, el lirisme amb La señora Luna i un romanticisme encès amb Balada de amor.

De propina va delectar amb la rumbosa peça de sarsuela cubana Yo soy Cecilia Valdez, en què fins i tot va fer uns passos de ball. Ojitos negros, de Falla, i una aclamada Lascia la spina, de Händel, van coronar una vetllada a l’altura d’aquesta carismàtica intèrpret que va captivar el públic del Petit Palau.

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periòdico de Catalunya