Cerca de crítiques

Enquesta

Apoteosi abans del final

8/3/2010 |

 

Programa: OBC, Antonio Meneses, violoncel. Dir.: Eiji Oué.

Lloc i dia:L'Auditori

Al mestre Oué li queden dos programes per finalitzar la titularitat, i ovacions com les rebudes al final d'aquest concert cal interpretar-les, ja, en clau de comiat. A començament de la temporada dirigia amb eficàcia i contenció gestual, com si renunciés a reclamar l'atenció. Però darrerament ha tornat a fer-ho amb intencions més actorals que concertadores, sempre a redós de la música. El públic es deleix per una tal personificació, i també una gran part de l'Orquestra que ell tracta amb gentilesa. Assumida i dissipada l'eufòria col·lectiva, serà el moment d'avaluar l'impacte del seu mètode.

El concert -que s'ofereix a Tarragona, Lleida i Girona- va començar amb una lectura hiperatrofiada de l'obertura El corsari de Berlioz amb les cordes aclaparades pels vents. Van seguir dues obres concertants per a violoncel, l'Andante cantabile de Txaikovski i el Concert núm. 1 de Saint-Saëns, a mans del prestigiós violoncel·lista brasiler Antonio Meneses, d'un estil sever que s'adiu més amb la primera obra. Afavoreix unes lectures idealitzades, apol·línies, marcades per un so cambrístic que no sembla aspirar a cap protagonisme i per una abstracció que defuig el melodrama. L'acompanyament de les cordes a la primera va ser massa tènue, però el balanç global va ser satisfactori al Concert.

La segona part l'obrien les brillants Danses de Galanta de Zoltán Kodaly en una vergonyant primera audició per part de l'Orquestra. Van començar rígides i desendreçades, però es van anar afermant i flexibilitzant. L'ocell de foc de Stravinski va posar un punt final contundent ben defensat per uns músics molt segurs quan s'escolten entre ells.

Xavier Casanoves Danés
Avui