Cerca de crítiques

Enquesta

Una Carmen de cine

5/3/2010 |

 

Programa: Bizet: Carmen

Lloc i dia:Teatre de la Faràndula de Sabadell.

Sanya Anastasia, Eric Salha, Montserrat Martí, Ismael Pons. Cor AAOS. OSV. Carles Ortiz, direcció escènica. Elio Orciuolo, director musical.

 

El titular és fàcil i pragmàtic però sintetitza un muntatge intel•ligent que dissuadeix discrepàncies sobre les posades en escena i el moviment de les temporades de Sabadell. El més qüestionable va ser l’absurd suïcidi de Carmen i la preestrena com a film en el quart acte (text i acció no encaixaven) encara que això últim cohesionés la proposta. Simular que l’òpera es desenvolupa enmig de la filmació d’aquesta, amb els secrets amorosos dels protagonistes i el conseqüent exercici de teatre dins el teatre és una idea potent, molt creativa. I ho és més amb translacions entre el diagètic i l’extradiagètic de l’acció i la música ben solucionades (cor de nens, aparicions de Micaela, reaparició de la cançó del torero, entre altres) i amb curosos detalls en els personatges i les seves actituds. Potser l’amplitud i el moviment del back-stage distreia, però potenciava la semàntica de la interacció entre dos espais i dos temps, entre ficció i realitat, entre el rodatge amb els hits de l'òpera i la resta del plató. Sens dubte, la tasca de Carles Ortiz i Jordi Galobart amb il•luminació de Nani Valls mereix elogis.

En l’apartat musical Orciuolo va optar pel que és dramàtic davant el que és subtil configurant una via més còmoda per una OSV que va complir (llevat del primer acte) i un cor molt competent (llevat de l’intern del quart acte) al qual se li va exigir molt moviment. Sanya Anastasia va ser una Carmen descaradament sensual amb uns mitjans vocals de primer ordre en potència i tècnica malgrat algun deix ordinari, que va tenir en Eric Sahla al titella trasbalsat d’un Don José amb una bona línia canora encara que sense el caràcter spinto del rol. Montserrat Martí va frasejar amb gust però pateix retrocessos en la qualitat i regularitat del seu instrument, mentre que Ismael Pons va ser una custòdia i assegurança com a Escamillo. El nodrit repartiment, encara amb la llangor vocal de molts comprimaris, va acomplir i va arribar a convertir números com l’ habitualment inadvertit i difícil quintet de l’acte II en un dels bons moments de la nit.

Albert Ferrer i Flamarich