Cerca de crítiques

Enquesta

Mutisme i expressió

23/2/2010 |

 

Programa: Mahler: Simfonia 10

Lloc i dia:L'Auditori de Barcelona. Sala simfònica. 20-2-2010.

OBC. Director, Jesús López Cobos.

 

López Cobos és un director que saneja el so de formacions com l’OBC que, any rere any, ofereix garanties amb ell. Ho va corroborar el programa 18 amb els càlids i constants aplaudiments del públic i instrumentistes com a mostra de respecte i admiració davant una manera de ser i treballar. Llàstima que el respectable encara hagi d’aprendre que la Desena també requereix silenci després de la seva extinció. López Cobos no practica el més “gran” i l’ “immortal” encobrint una estètica en parracs. És senzill, plàcid, clar. Les seves propostes poden ser conservadores però no retrògrades. Potser una mica escèptiques però fraternitzen l’heterogeneïtat de simfonies com les de Mahler, en un exercici de concisió i efectivitat semàntica allunyant-se del sensacionalisme, i en la Desena, de la dramatització. A partir de la finor tímbrica i la correcció formal, la seva va ser una realització de conjunt que va unir depuració intel•lectiva i un intens desig de comprensió d’una obra menys prolixa per al llest que per a l’intuïtiu.

Al marge de lleus imprecisions, cal reconèixer l’excel•lent treball de tota l’orquestra (disposada “alla Mahler”) com en l’ Adagi inicial, presentat com el més dissonant i tens. En la dialèctica, els Scherzo I i II van ser febles per la falta d’un caràcter més al•lucinat i canviant en una execució de sensacions concretes dins l’abstracció de l’obra. La reconstrucció era la segona de Mazetti Jr., inscrita en un romanticisme molt mahlerià per a alguns, molt dependent de les simfonies anteriors per a uns altres. Així, el Finale va comptar amb els cops sords d’un tambor prescrits per Mahler en forte – encara que sense esmorteir-, i es va tancar en la línia del que apuntaven les notes al programa: una música ni eròtica, ni èpica, ni mística sinó oberta, tendra i serena. I és que la integritat de López Cobos és modèlica, la d’un dels grans mestres d’Espanya i fora.

Albert Ferrer i Flamarich