Cerca de crítiques

Enquesta

Pluja d'estrenes

22/2/2010 |

 

Programa: Bcn 216: Songs of wars I have seen de Heiner Goebbels. Onca: Obres de Wirén, Nielsen i Haendel per a orquestra de corda i la soprano Isabel Monar amb Lluís Claret com a concertino director.

Lloc i dia:Sala Oriol Martorell de L'Auditori

Obrir finestres a nous repertoris és sempre una activitat que mereix encoratjament i més si són interessantsParlem no d'estrenes absolutes sinó d'obres que no s'havien tocat mai a Barcelona. Obrir finestres a nous repertoris és sempre una activitat que mereix encoratjament i més si són interessants. L'obra de Goebbels, més conegut aquí per les representacions teatrals al TNC en les quals sempre la música tenia un gran paper, es basa en uns textos de Gertrude Stein en què parla des de la vida quotidiana de les dones que es queden a casa en els països en guerra i que destaquen per una grisa i trista quotidianitat. Goebbels demana que si és possible que tots els músics siguin dones i si hi ha homes que quedin en la fosca, i així tots els textos escrits són recitats per les instrumentistes vestides al seu aire i il·luminades per llums de peu i de taula domèstics tots diferents. De tant en tant, com a respir, entre tanta música funcional hi ha meravellosos fragments d'estil barroc. En realitat és un concert-espectacle i un dels esdeveniments musicals més satisfactoris que hem vist darrerament. Jordi Prat va dirigir la posada en escena i l'estònia Anu Tali, la musical.

 

Per la seva banda, l'Orquestra Nacional de Cambra d'Andorra va iniciar la seva temporada al Palau en el seu format tradicional: una hora de música sense pauses. El conjunt va demostrar el seu bon estat de forma amb la Serenata per a orquestra de corda op. 11, del compositor suec Dag Wirén (1905-1986), una obra optimista i amb tocs d'humor com quan en el seu darrer temps, Marcia, glosa conegudes marxes militars que pel sol fet de ser tocades només amb cordes perden tota la seva contundència. L'obra és brillant i agradable. Després es va tocar la Petita suite per a orquestra de corda, op 1, del danès Carl Nielsen, més bromosa que l'anterior però molt interessant, en especial si pensem que és la primera obra d'un compositor i que ja marca clarament els trets de les seves obres posteriors.

El bis va ser també nòrdic: la bella Romança per a cordes, op 46, de Jan Sibelius. El concert havia començat amb un bon esquer per atreure públic a una proposta tan del segle XX: quatre àries de Händel amb la soprano Isabel Monar. Es dóna el cas que la soprano anunciada al primer tríptic de l'ONCA era la barcelonina Maria Hinojosa, que actualment està a València interpretant el paper de Lilla en l'òpera Una cosa rara a València. La resposta paradoxal va ser, doncs, substituir-la aquí per una cantant valenciana. Isabel Monar, que havia cantat de manera sublim a la Pedrera unes cançons de Matilde Salvador, ens va aparèixer canviada de registre amb una veu potent, tirant a mezzo i que a vegades no controlava del tot. Va contenir-se en Lascia la spina, amb moments de delicadesa exquisida, i va gosar llançar-se al pou rítmic, que dominen tant les especialistes haendelianes, d'Un pensiero nemico. L'orquestra amb bona prestació general va estar sublim en el coixí sonor que inicia l'ària d'Alcina. Tornami a vagheggiar i en la brillantor de la darrera esmentada.

Jordi Maluquer
El Punt