Cerca de crítiques

Enquesta

En la memòria, un «andantino»

13/2/2010 |

 

Programa: Alba Ventura

Lloc i dia:Sala Oriol Martorell de l'Auditori

Programa: Obres de Beethoven, Granados i Rakhmaninov per Alba Ventura al piano.
Lloc i dia: Temporada de Cambra, cicle Echo Rising Stars. Sala Oriol Martorell de l'Auditori (Barcelona). 12 de febrer.

 

Diuen que Catalunya és un país tan petit i l'afició musical tan numèricament minsa que només hi ha lloc per a un pianista i un cantant. I dues figures femenines que havien calat al cor de la gent no fa gaire que han desaparegut. Parlem de Victòria dels Àngels i d'Alícia de Larrocha, amb Montserrat Caballé ja lluny de l'activitat operística tan intensa que havia ofert. És el moment en què el públic, sense oblidar les esmentades figures, està a punt per dipositar la seva devoció en una nova intèrpret. Alba Ventura, per la calidesa amb què va ser rebuda i per la seva suficiència tècnica, és una ferma candidata a ocupar un dels buits. Presentada per l'Auditori, va ser escollida per aquesta unió internacional de sales de concerts, Echo, per formar part del grup de joves intèrprets que estan fent una gira per totes elles.

 

Ventura va tocar sense aparent dificultat totes les notes d'un recital complicat. Va tenir grans moments interpretatius i ens restarà a la memòria l'Andantino, que va brodar, dels Sis moments musicals op.16 de Rakhmaninov. Va abocar tota la seva sensibilitat a una música que tenia tan assumida que semblava que li sorgís de dins. L'impecable Allegretto i un Presto quasi inhumà van reblar el clau de la recreació d'un compositor del qual ja té un remarcable enregistrament. Beethoven va ser una altra cosa. Semblava clar que Alba Ventura havia fet un planteig clar de com abordar les dues sonates que va tocar. Semblava que projectava sobre el piano un seguit de conceptes. Hi mancava sovint un accent personal que només pot sorgir quan aquests conceptes s'han assimilat i, més que aplicar-se, flueixen de dins cap a fora. Una fita que té ben assolible, com va demostrar en la contenció de l'Andante de l'Appassionata i en una frase deliqüescent, de visió pròpia, que, a partir del compàs 112, va il·luminar el moviment final. Contrastant molt les intensitats, en la Sonata de Beethoven esmentada, que ja ho demana, i descarant-se en Granados amb un virtuosisme sovint agressiu de tant com deu haver tocat els dos fragments de Goyescas d'aquest compositor. És curiós que ni el nom d'Apassionatta ni el dels Sis moments musicals sorgissin de la mà dels seus creadors. Pur màrqueting dels seus editors. Després de la pallissa pianística que s'havia autoadjudicat sabia greu esprémer-la perquè regalés propines. Els aplaudiments intensos la hi van obligar: dos fragments de Falla que no van estar a l'altura del recital que ja havíem escoltat.

JORDI MALUQUER
El Punt