Cerca de crítiques

Enquesta

Humor de dama

10/2/2010 |

 

Programa: Felicity Lott

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

No és gaire normal trobar en els crèdits d'un recital els noms d'un director o d'un ballarí. Però és que tampoc Felicity Lott és una intèrpret convencional. La soprano tornava per quart cop al Liceu amb un espectacle reglat al mil·límetre per Laurent Pelly, amb qui ha treballat en algunes de les seves interpretacions més aplaudides, i l'entesa ha funcionat de nou meravellosament.

La més francesa de les cantants britàniques va oferir un repertori amb predominant accent gal, amb operetes d'Offenbach i Oscar Straus, o cançons de Hahn i Kosma (la Chanson d'automne del primer transformant-se màgicament en la cèlebre Les feuilles mortes del segon), però que també incloïa exemples de musical (Rodgers o un Losing my mind de Sondheim doblement devastador pel refús del sobreèmfasi).

Si la veu ha perdut consistència en el greu, l'emissió es manté ferma en el centre i l'agut, però sobretot Lott continua essent un prodigi d'elegància i d'ironia, ideals per a unes peces que, sota una façana de sofisticada bellesa, amaguen una picardia apujada de to (Yes de Maurice Yvain) o la solitud més extrema (l'extraordinària La dame de Monte-Carlo de Poulenc, un dels grans moments de la vetllada).

La presència a escena d'Oliver Sferlazza posava unes gotes d'humor distanciador en els moments més nostàlgics, tot i que la mateixa Lott es va llançar a cor què vols en la paròdica A word on my ear de Donald Swann, la hilarant història d'una soprano sense oïda musical. Al costat de la puntual participació d'un quartet de corda amb músics de la casa, el piano de Jason Carr (compositor d'una de les peces) va ser el còmplice ideal per a les facècies de tota una gran dama com és Felicity Lott en aquesta vetllada simplement deliciosa.

Xavier Cester
Avui