Cerca de crítiques

Enquesta

Saldant deutes

18/2/2004 |

 

Montsalvatge: 'Babel 46'. Ana Ibarra, Vicente Ombuena, Enrique Baquerizo, David Menéndez, David Rubiera. Ravel: 'L'enfant et les sortilèges'. Sílvia Tro Santafé, Raquel Pierotti, Milagros Poblador, Marisol Montalvo, Francisco Vas. Direcció d'escena: Jorge Lavelli. Escenografia: Agostino Pace. Vestuari: Francesco Zito. Il·luminació: Dominique Bruguière. Petits Cantaires de l'Escola de Música La Guineu. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Direcció: Antoni Ros Marbà. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 16 de febrer.


Insensibilitat. Aquest és el millor terme per definir el fet que, fa dos anys, amb motiu del 90 aniversari de Xavier Montsalvatge, fos el Real i no el Liceu qui estrenés la coproducció que els dos teatres compartien de Babel 46. Desaparegut ja l'entranyable compositor gironí, una de les seves partitures més importants ja ha arribat al coliseu de les Rambles (mai no és tard quan arriba, se sol dir en aquests casos), dins del gradual procés per part del Liceu de saldar els nombrosos deutes que encara té amb el repertori, sobretot del segle XX. És innegable que les virtuts del Montsalvatge compositor són molt superiors a les del Montsalvatge llibretista, però l'anècdota sobre la qual es basteix Babel 46, aquest multinacional i plurilingüe camp de refugiats després d'un conflicte bèl·lic, segueix malauradament ben vigent. Com es mantenen també les hipocresies i les mesquineses d'una humanitat que ni en la dissort sap mostrar-se solidària.
La música amara l'argument amb un generós lirisme d'arrel italiana per als dos efímers amants (bon detall, per un cop és el tenor qui mor, no la soprano) així com amb els accents tropicals del trompetista cec i la seva filla. Antoni Ros Marbà va equilibrar el colorisme d'una orquestració ben treballada amb la necessària tensió dramàtica, però no sempre va evitar tapar les veus (Montsalvatge tampoc ho posa fàcil). El repartiment era força similar al de Madrid, de nou amb una magnífica Ana Ibarra extraient tota la força evocadora de la cançó de l'Alguer de la segona escena, així com de l'anhelant lirisme que mostra Berta al final de la primera. En canvi, Vicente Ombuena va ser un Aristide mancat d'empenta vocal. Impecables els dos jueus sefardites, David Menéndez i David Rubiera, així com el Joao d'Enrique Baquerizo, i apropiadament antipàtiques les dues conques d'Itxaro Mentxaka i Mireia Pintó.
El muntatge de Jorge Lavelli, d'un realisme atmosfèric sense necessitat de carregar les tintes, va moure amb senzilla efectivitat les fitxes d'aquest retaule d'esperances i misèries humanes. La fantasia desbordant la va guardar el director francoargentí per a la segona part del programa doble, aquesta perla enlluernadora que és L'enfant et les sortilèges, una obra que també es podia veure per primer cop (un altre deute saldat) al Liceu: Montsalvatge devia estar ben cofoi de compartir cartell amb el seu admirat Ravel. Es pot dissentir de l'opció de presentar ja de bones a primeres un món distorsionat (mobles enormes, mare gegantina) abans que l'entremaliat protagonista comenci el seu viatge iniciàtic a través d'objectes i animals, però l'encanteri visual aplicat per Lavelli, esplèndidament servit pel fantasiós vestuari de Francesco Zito, va estar a l'alçada de la imaginació de Colette i Ravel, culminant en un jardí poblat d'extravagants criatures.
La màgia sonora de la partitura també va estar ben defensada per un Ros Marbà que va extreure de l'orquestra liceista inhabituals refinaments, caracteritzant cada vinyeta amb els ingredients tímbrics i rítmics més ajustats. Sílvia Tro Santafé està desenvolupant una remarcable carrera internacional. En algun moment puntual es podia demanar una afinació més acurada, però en el seu benvingut debut liceista, la mezzo valenciana va ser un Nen de gran desimboltura escènica i vocal, sense caure en el carregós pseudoinfantilisme de molts adults fent de menuts. Ravel dóna peu a una multitud de curtes intervencions, entre les quals va destacar poderosament la Princesa de Marisol Montalvo, entendridora en un dels passatges més fascinants de l'òpera. Raquel Pierotti (Mare, Pastor) va estar més centrada que a l'obra de Montsalvatge, Francisco Vas (Tetera, Granota, Vellet) i Ana Ibarra (Poltrona, Òliba) reeditaven la bona impressió de la primera part de la vetllada, Milagros Poblador va convèncer més en la pirotècnia del Rossinyol que en la del Foc, i Clàudia Schneider va traduir amb emoció ben continguda el plany de l'Esquirol, tots plegats formant part d'un equip sense febleses que va conjurar amb encert l'hipnòtic sortilegi de la música de Ravel.


Xavier Cester
Avui