Cerca de crítiques

Enquesta

Nott a Barcelona

8/2/2010 |

 

Lloc i dia:L'Auditori de Barcelona. Sala simfònica.

Beethoven: Concert per a violí i orquestra Op. 61

Mahler: Simfonia núm.  5

1-2-2010. Temporada d'Ibercamera. 

Serguei Khatxàrian, violí. Bamberger Symphoniker. Jonathan Nott, director.

 

Jonathan Nott ha elevat a categoria internacional una orquestra de províncies i ha crescut amb ells. És un director d’ idees molt clares, expositiu i posseeix el magnetisme dels grans. La seva implicació és absoluta amb una constant atenció als violins. Es mou per tot el podi, es gira, exigeix, balbuceja. Les dues mans estan en continu moviment marcant ritme, l’ expressivitat i les entrades a una orquestra situada “alla Mahler”, amb un so de conjunt que comença a ser identificable, propi.

A grans trets, la cantabilidad i la depuració en l’expressivitat són el més sofisticat del discurs. El seu eloqüent ús de l’ smorzatura i la sfumatura són la base de la naturalitat i la continuïtat en la construcció de blocs i seccions. Això es va evidenciar en el Concert per a violí i orquestra de Beethoven on el jove violinista Serguei Khatxàrian va demostrar un sa sentit del virtuosisme i passatges d’efluvis esperançats i optimistes. És un mestre de la suavitat i així fes palès en el bis d’origen armeni amb una subtilesa que convertia en molests els mateixos harmònics del violí. La seva profunditat conceptual es va trobar en el domini dels caràcters i en una tècnica amatent als moments de gran força i tensió com en les cadències. La seva lectura va potenciar una delicadesa extrema i una nuesa que presentaven la sofisticació en l’obra, no en ell. Va oferir el Beethoven més íntim que s’ha escoltat a Barcelona en els últims anys i equiparant-lo a l’ ens afectuós i amorós, també compartit per Mahler. Tot servit amb la claredat de textures, el mim expressiu i un plantejament cambrístic de l’excepcional prestació de Nott i la Bamberger Symphoniker.

Similars preceptes van ser els de l’ Adagietto de la Cinquena simfonia de Mahler amb el retorn del lirisme de l’autoretrat -sense pathos ni afectació - i amb el caràcter pròxim i expectant de la confessió amorosa. L’execució, en general, es va centrar en la intensitat de cada frase, l’ exhaustivitat dels detalls, el sentit del color i el matís. Així, la marxa fúnebre no va participar de modernes distorsions expressives i en el Rondó es va entreveure un lleu aire rapsòdic amb encerts en tempo i caràcter (com en el número d’ assaig 27, reconvertit en un breu idil•li. Sorprenent). Els únics demèrits van ser la falta de més gran tensió acumulativa i d’ un correcte idiomatisme en els corals, especialment en les indicacions en Pesante, tan fonamentals en la utopia mahleriana. Això va rebaixar l’ efecte catàrtic i emotiu dels referits passatges: el primer, per marcial; el segon, per atropellat i sense aconseguir major impressió que el de la potència sonora. En cap cas van semblar concebuts com a presumpció o consecució d’ un Mahler, que per bé que no va ser distant, tampoc no va ser proporcionalment emocionant a l’enèrgica interpretació.

Per cert, Ibercamera hauria de millorar els cada vegada més breus i insubstancials programes de mà. Un cicle de la seva categoria artística també ha de ser mostrari d’una categoria intel•lectual equiparable. A més, el ritme de marxa fúnebre a l’ inici de la Cinquena no és tan insòlit com deien les explicacions al programa: la Tercera també s’inicia amb una marxa fúnebre.

Albert Ferrer i Flamarich