Cerca de crítiques

Enquesta

Una passió tràgica amb colors llampants

25/1/2010 |

 

Programa: Tristany i Isolda, de Wagner

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Música i llibret: Richard Wagner.
Direcció musical: Sebastian Weigle.
Direcció escènica: Thor Steingraber.
Intèrprets: Peter Seiffert, Deborah Voigt, Michaela Schuster, Kwangchul Youn, Bo Skovhus, etc. Orquestra Simfònica i Cor del Teatre del Liceu.

Quan comença el fascinant preludi de Tristany i Isolda, l'espectador ha d'estar disposat a un llarg viatge en què, a través de la tensió dramàtica de la música wagneriana, s'enfrontarà als abismes de l'experiència humana lliurada al misteri de l'amor i de la mort. Començar aquesta aventura sempre és emocionant i comporta la consciència d'estar davant la gravetat de la tragèdia: El territori de Wagner no és la lleugeresa. D'aquí, pot resultar sorprenent que l'escenografia del primer acte del muntatge de l'Òpera de Los Angeles presentat dissabte al Liceu, amb el qual es recupera un treball del pintor David Hockney realitzat l'any 1987, representi un vaixell amb uns colors llampants (que fa joc amb el vestuari) i una estètica que, per exemple, podria fer pensar en El capitán Trueno. Tanmateix, no és sorprenent perquè el decorat es correspon amb el món visual de l'artista pop britànic. Però pot resultar estrany en relació amb la matèria de l'òpera wagneriana i crear un efecte distanciador que, de manera aleatòria, va aliar-se amb la interpretació una mica morosa d'aquest primer acte de l'orquestra del Liceu conduïda per Sebastian Weigle, l'exdirector titular que va ser aclamat en el seu retorn al teatre.

 

En el segon acte, l'escenografia reprodueix un castell amb un fossat que, allargant-se en la profunditat de l'escenari de manera paral·lela a una arbreda, pot semblar una barreja de la pintura de Paolo Ucello, sobre tot al final, amb els decorats dels films d'aventures en tecnicolor del Hollywood dels anys 40 i 50. Ara bé, mentre Tristany i Isolda es consagraven a la Passió de la Nit, va produir-se una transfiguració escènica amb la qual l'espectador va poder trobar-se en la intimitat dramàtica de l'òpera. Amb la il·luminació nocturna i el cel estelat, va crear-se un clima favorable a l'emoció. Va afegir-n'hi més la bella veu de Michaela Schuster (Brangäne, la serventa d'Isolda) avisant els amants de la proximitat de l'albada. Un avís inútil perquè l'Ordre del Dia, enemic dels amants, irromp amb el rei Marke (excel·lent el baix baríton coreà Kwangchul Youn) i el cavaller Melot, que fereix Tristany de mort. Aleshores, tot i que no sempre va mantenir el mateix nivell de tensió que exigeix aquesta òpera wagneriana, l'orquestra va tenir moments de plenitud.

Arribats al tercer acte, davant la culminació de la tragèdia, l'escenografia es despulla i els colors se suavitzen alhora que la imatge d'un penya-segat davant l'abisme marí fa imaginar una pintura del romàntic Friedrich versionada per Hockney. Allà, el tenor Peter Seffert, que vivia la llarga agonia de Tristany, va treure les forces que s'havia reservat en els actes anteriors. Això mentre que Deborah Voigt (més generosa, però amb uns aguts que a vegades grinyolen) va arribar a la mort d'Isolda una mica forçada. Amb la mort va recuperar-se la intimitat que s'havia perdut amb els duels a espasa entre els fidels a Tristany i els soldats del rei Marke, un excés de moviment com a contrapunt a l'estatisme dominant de la posada en escena de Thor Steingraber, per a un muntatge de Tristany i Isolda que va ser molt ben rebut en la nit d'estrena, però que, a banda dels efectes sempre fascinants d'aquesta obra culminant de Wagner, pot provocar una experiència discontínua (en què s'alternen l'emoció i la distància) en relació amb la proposta escènica i la interpretació musical i vocal.

Imma Merino
El Punt