Cerca de crítiques

Enquesta

Quadrant el cercle

10/1/2010 |

 

Programa: OBC, amb Josep Pons

Lloc i dia:L'Auditori

Tot canvi implica pèrdues i guanys. El programa general de la temporada anunciava, sota l'epígraf Impressionisme i expressionisme, obres de Bartók, Debussy i Schönberg. A l'hora de la veritat, els dos últims autors van deixar pas a Brahms, conformant un programa de caire més convencional. Aquest seria el capítol de pèrdues, perquè, per altra banda, també va ser ben interessant veure com un director com Josep Pons, reconegut sobretot per les seves interpretacions de música del segle XX, abordava una peça del repertori d'aquell que se'n diu de tota la vida, la Quarta simfonia del compositor alemany que, conscientment o inconscient, tendeix a associar-se amb batutes que han begut directament de la mamella teutònica.

Diguem de seguida que va ser una versió de molt bon nivell que va fer justícia a la quadratura del cercle que Brahms va aconseguir en aquesta partitura magistral, en especial en la impressionant passacaglia conclusiva: un turbulent temperament romàntic exposat amb el màxim rigor formal. Pons va equilibrar amb saviesa la densitat polifònica amb l'efusivitat lírica, donant el perfil adequat a cada cant i contracant i deixant respirar els moments més delicats, com el decisiu solo de flauta del final abans de la cavalcada cap a la tragèdia.

Petites, tot i que innòcues, indecisions en la resposta orquestral van marcar tant l'inici de la simfonia com del Concert per a violí núm.2 de Bartók, interpretat com estava previst per Frank Peter Zimmermann. Amb una afinació miraculosa en els aguts més extrems i una claredat impressionant en els passatges més diabòlics, el violinista alemany va signar una lectura abrusadora. Sense canvis també hi pot haver guanys.

Xavier Cester
Avui