21/12/2009 |
Programa: Carmina Burana, cants profans, de Carl Orff. Orquestra Simfònica de Castella i Lleó, Orfeón Pamplonès, solistes, amb direcció musical d'Alejandro Posada i escènica de Carlus Padrissa. Producció de l'a
Lloc i dia: Ibercàmera. Auditori
Els Carmina Burana de Carl Orff es representen molt sovint. A part de citar-ne un de participatiu celebrat a l'Auditori el juny, fa poc, pel novembre, Promoconcert va presentar-ne una producció de la Staatsoper Bourgas, al Forum, i el 7 de desembre amb l'Orquestra i Cor de Bielorrúsia, al Palau. Era lògic que Ibercàmera, en presentar-los en un concert fora d'abonament, al seu cicle, ho fes d'una manera diferent, amb signatura d'autor. En aquest cas, Carlus Padrissa de la Fura dels Baus. Padrissa, que ha enlluernat en una producció de la Tetralogia wagneriana i Les Troyens de Berlioz al Palau de les Arts valencià, havia despertat expectatives en aquest cas. Però no és el mateix donar forma a una òpera, que quasi sempre s'ha sentit o vist en versió escènica, que en una obra que, preferentment, s'ha escoltat i la imaginació de cadascú hi ha donat forma. Les concrecions que s'han intentat, sovint minimitzen la volada pel simple fet de concretar-la. En recordo una, de Gotz Friedrich de la Deustche Oper, que presentava un món abjecte ple de personatges ebris i d'al·lusions a la mort i a la disbauxa grollera, que era per ensorrar l'obra. La de Padrissa està farcida de moments poètics com el desglaç de l'hivern, el referent de la terra al principi i de la carta de signes del zodíac com a representació de la roda de la fortuna. En canvi, la plasmació d'Helena, amb una soprano revinguda i un vestuari fet per algun enemic de les dones, no feia cap favor a la imaginació d'una jove verge que s'inicia a l'amor. També es pot pensar si, per plasmar L'amor vola per tot arreu… i la trobada primaveral entre joves a Veni, veni, venias no aniria millor un espectacle de ballet que uns figurants cantants en la franja curta entre músics i públic. Una altra pega són els talls excessius entre una escena i una altra, motivats per l'adaptació dels elements escènics en cada cas. El rodatge ho deurà millorar. La filmació a gran pantalla de la visió frontal del director –que serà diferent si en altres indrets canvien de director– va tenir algun efecte còmic no desitjat. Musicalment s'han sentit versions més elaborades. I en recordo una d'especialment reeixida. Era Lazslo Heltay, amb un conjunt de cors d'aquí, a l'estiu, a l'auditori a l'aire lliure de Tarragona amb una superba prestació vocal d'Angel Òdena i Ofèlia Sala, que probablement no haurien acceptat de disfressar-se com fan un bon baríton, Thomas E. Bauer, i la soprano Amparo Navarro en aquesta versió. Alejandro Posada va mantenir el tremp musical amb una bona prestació de la Orquestra Simfònica de Castella i Lleó. L'Orfeón Pamplonés, que va estar inspirat en la mitja veu, va cantar massa cridat, i un pèl àcid, en els moments forts. El públic va dedicar forts aplaudiments a un espectacle que va passar bé, i que el director va agrair tot repetint musicalment, sense escena, el darrer fragment de l'obra O Fortuna.