Cerca de crítiques

Enquesta

Bellesa intermitent

15/12/2009 |

 

Programa: Alba eterna de Guinovart.

Lloc i dia:Teatre Fortuny (Reus)

L'anhel d'aturar el temps per conservar immutable per sempre la bellesa és un argument que ha donat molt de joc i que ha inspirat la segona òpera d'Albert Guinovart, aquesta Alba eterna que el CAER ha posat en escena amb gosadia, donada la blasmable excepcionalitat que suposa que un compositor català estreni una obra lírica. Llàstima que el llibret, de Jordi Faura, faci pocs favors a la música. El prometedor punt de partida queda compromès per un text verbós, amb una exagerada concentració de metàfores, imatges i màximes de suposada profunditat que han de ser encaixades amb fòrceps en les frases musicals.

Per sort, la partitura ofereix àmplies compensacions, ja que a Guinovart no l'ha abandonat l'efusiva inventiva melòdica que el caracteritza, amb una escena final que recapitula amb encert els temes principals. El compositor ha creat números autosuficients ben desenvolupats internament, tot i que lligats de vegades de forma massa tènue. Especialment remarcable és l'acurada escriptura instrumental, en què trobem passatges angulosos i dissonants associats amb Ares (una Begoña Alberdi bigger than life). En canvi, a les línies vocals els costa més prendre volada, la qual cosa perjudica la caracterització de Celsa i Erasme, no tant a l'Horaci de Toni Comas, amb una de les millors àries de l'obra. La bellesa d'Alba eterna lluu amb intermitències, però seria injust que el seu temps s'aturés a Reus.

Xavier Cester
Avui