Cerca de crítiques

Enquesta

Prodigi sense coltell

13/12/2009 |

 

Programa: Cecilia Bartoli

Lloc i dia:Palau 100

Pas decidit, capa al vol, gest ferm per aturar en sec un intent matusser de fotografia i un canó de llum per seguir-la: així entra a l'escenari una megaestrella, i així va entrar Cecilia Bartoli al Palau amb l'últim cedé, Sacrificium, sota el braç, un recorregut pel repertori dels castrats més il·lustres de la primera meitat del segle XVIII del qual va oferir una bona tria més tres àries que no hi apareixen. Encara que la ben greixada maquinària de màrqueting que l'envolta pugui fer aquesta impressió, la mezzo italiana no és pas la primera a explorar aquest territori, tot i que és cert que la proporció de primícies és elevada i pocs poden exhibir el seu arsenal de recursos.

Si davant el micròfon Bartoli enlluerna, en directe deixa estupefacte per la tècnica sideral amb què afronta les vocalitzacions més embogides, els salts més impensables o les notes tingudes fins a l'extenuació pulmonar. I és que si una accepció possible del terme òpera és la d'espectacle circense per a major glòria de les capacitats de la veu humana, llavors en les pistes no hi ha hagut monstres (en el sentit ampli del terme) de fira com els castrats.

Amb les seves canviants disfresses i el seu temperament fogós, Bartoli va aportar el seu gra de sorra a l'espectacle, però al capdavall és en termes musicals que la seva actuació mereix passar als annals. Les àries més embogidament virtuosístiques deixaven l'espectador panteixant davant l'allau de notes emeses a velocitat prodigiosa, però va ser en les peces més reflexives -com la corprenedora Quel buon pastor de Caldara- on la cantant va crear un clima de concentració absoluta, ben secundada per Il Giardino Armonico de Giovanni Antonini, còmplices plusquamperfets de l'aventura. Bartoli va demostrar que no cal il coltellino per crear prodigis vocals.

Xavier Cester
Avui