Cerca de crítiques

Enquesta

Lorin Maazel i Mariusz Trelinski donen nova brillantor a ‘Madama Butterfly’

11/12/2009 |

 

Deliri al Palau de les Arts de València. Després de l’impacte de la inauguració de la temporada amb la monumental versió d’Els troians de Berlioz, pocs s’esperaven que la segona proposta de l’any, Madama Butterfly, fos capaç de superar els tòpics amb què habitualment es vesteix el muntatge de l’òpera més popular de Puccini, juntament amb Tosca i La bohème. Però s’ha de dir que la direcció musical de Lorin Maazel, al capdavant de l’excel·lent Orquestra i Cor de la Comunitat Valenciana, i l’escènica del cineasta i director teatral polonès Mariusz Trelinski han superat amb diferència el repte d’oferir una lectura renovada de l’orientalista tragèdia lírica.

Per alguna cosa deu ser que, després de veure-la, Plácido Domingo optés per programar aquesta producció del teatre Wielki de Varsòvia a l’Òpera de Washington i que Valeri Guerguiev l’acollís a Sant Petersburg. Trelinski va començar a ser reclamat per dirigir més muntatges lírics després de l’estrena el 1999 d’aquesta revisió de l’òpera de Puccini. Edimburg, Berlín i Los Angeles han vist també les seves produccions d’El rei Roger, Don Giovanni, Boris Gudonov i La bohème, entre altres.

 

FASTUOSA IL·LUMINACIÓ / La qualitat musical de l’aposta estava garantida amb Maazel i l’orquestra que ell va formar. Al llorejat director se’l va veure no només dirigir la formació sinó disfrutar-ne. I es va mostrar sempre compenetrat amb la versió escènica, de tal manera que la gamma de colors escollida per Trelinski per marcar els moments de l’apassionat drama es van convertir en un guant per enfundar la ben resolta paleta de contrastos de la brillant partitura.

La innovadora i neta posada en escena juga, sobretot, amb una fastuosa il·luminació. Poques vegades s’ha vist una producció en què la llum hi jugui un paper tan determinant. Els canviants i intensos colors, acoblats amb el vestuari dels cantants i les accions dels mims, ajuden a situar-nos en el clímax emocional de la història. Els recursos utilitzats, com el de l’arribada de Cio-Cio-San (Madama Butterfly) abans del seu casament amb Pinkerton amb quimono i vel vermells, estan sempre reforçats per màgics feixos de llum. I és també molt encertat el canvi cromàtic de les escenes. És clar que hi ha coses prescindibles, com la furera aparició de l’oncle Bonze penjat en un púlpit per increpar la geisha per haver renunciat a les seves creences.

Però és impossible que res funcioni sense una gran Butterfly. L’emergent soprano ucraïnesa Oksana Dyka va respondre a les expectatives. Subtil, però a la vegada apassionada, va transmetre tota l’emoció del personatge amb els seus brillants i decidits aguts –ni una engruna de vacil·lació–. Espectacular en Un bel di vedremo o en el duo Bimba non piangere amb Pinkerton (un correcte Misha Didyk). Marianna Pizzolato va resoldre amb solvència el seu paper de la criada Suzuki i, en general, tot el repartiment va acompanyar bé els protagonistes.

Si teniu l’oportunitat de viatjar a València no us perdeu aquesta imaginativa producció.

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periódico de Catalunya