Cerca de crítiques

Enquesta

Pobra festa de desè aniversari

4/12/2009 |

 

Programa: Il trovatore

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Autor: Giuseppe Verdi
Direcció musical: Marco Armiliato
Direcció escènica: Gilbert Deflo
Intèrprets: Fiorenza Cedolins, Marco Berti, Luciana d'Intino, Vittorio Vitelli, Vicenç Esteve, etcètera. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu.
Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu (Barcelona). 2 de desembre

Des que vaig veure Senso, adaptació de Luchino Visconti de la novel·la d'Arrigo Boito, sempre més he associat Il trovatore a l'escena inicial de la pel·lícula en què, mentre es representa l'òpera de Verdi a La Fenice de Venècia, cauen fulls volants al teatre contra els ocupants austríacs del Vèneto a la meitat del segle XIX. Dimecres, però, al Liceu no hi haver la sorpresa de cap protesta (els teatres operístics són més previsibles que els camps de futbol) i, en entrar els reis d'Espanya, bona part del públic assistent va aixecar-se per aplaudir, escoltar l'himne espanyol i, un cop drets, també Els segadors, que també entrava dins del paquet. Han passat deu anys volant i moltes coses continuen igual. Per mesures de seguretat, amb la Rambla tallada al trànsit i un control a l'entrada a la manera dels aeroports, tots vam haver de formar ben asseguts mitja hora abans de l'espectacle, que, això sí, a les vuit en punt va revelar l'escenografia «minimalista» concebuda per a la posada en escena del belga Gilbert Deflo, que, entre altres bones cartes de presentació, va estudiar amb Giorgio Strehler al Piccolo de Milà, va dirigir la Monnaie de Brussel·les i, fa set temporades, va dur al Liceu un excel·lent muntatge de La dama de piques, de Txaikovski. Una altra cosa és la seva proposta d'Il trovatore, certament despullada, d'acord amb la intenció de Deflo suposadament favorable a la percepció de la dimensió èpica de l'intens drama desenvolupat musicalment per Verdi, però, al capdavall, pobre d'idees escèniques.

 

Després d'un bon inici de temporada amb la vindicació de L'arbore de Diana, de Martín i Soler, i l'excel·lent posada en escena d'El rei Roger, de Karol Szymanowski, és possible preguntar-se si aquest muntatge d'Il trovatore és el més adient per festejar el desè aniversari de la reinauguració del Liceu. Davant d'una escenografia reduïda a una successió de cortines sedoses amb diversos colors i estampats, a la mitja part n'hi va haver que apuntaven els possibles efectes de la crisi econòmica (l'aportació del mecenatge del Liceu s'ha reduït una quarta part) en la producció del muntatge. En tot cas, hi ha obres pobres de recursos, però no d'idees. Què ens diu aquest Il trovatore, amb el seu argument rocambolesc, a través de la posada en escena de Deflo? Poca cosa. A més, és pobra, estàtica i desafinada pel que fa als moviments escènics. Afortunadament, ben transmesa per una orquestra a la qual el director Marco Amiliato sembla haver agafat el pols per fer-la vibrant i emotiva, sempre queda la música de Verdi. I sobretot hi va haver l'exquisidesa de la soprano Fiorenza Cedolins, que va interpretar Leonora amb un cant elegant sense excloure el dramatisme verdià. La justa gran triomfadora de la nit.

IMMA MERINO
El Punt