Cerca de crítiques

Enquesta

Haydn humà

3/12/2009 |

 

Programa: La Petite Bande. Dir.: Sigiswald Kuijken

Lloc i dia:Palau 100

L'Any Haydn no ha aportat, a casa nostra, gaires oportunitats d'explorar els racons més amagats de la producció de l'austríac. Per sort, la sessió que va protagonitzar La Petite Bande al Palau va ser una esplèndida oportunitat per gaudir del geni d'un dels noms cabdals de la història de la música, en combinar una partitura ben divulgada com la Missa in tempore belli amb una doble raresa. Doble, perquè si l'oratori Applausus amb prou feines apareix en el radar del melòman, encara menys ho fa l'adaptació amb intenció litúrgica d'alguns dels seus números a altres textos llatins, d'autoria haydniana no del tot segura. Sigiswald Kuijken va primar la claredat de línies en una versió on va sobresortir la sonoritat solar de la corda de La Petite Bande.

La formació continua essent un dels referents ineludibles en la interpretació amb criteris històrics, com es va palesar també en la missa, descomptant puntuals vacil·lacions en les trompes. Kuijken va marcar temps àgils i va subratllar sense exagerar els contrastos dramàtics (l'entrada fulgurant del Resurrexit) en pro d'una fluïdesa del discurs plenament convincent. Les 22 veus del cor Ex Tempore van ser l'altre pilar de la versió, gràcies a un so nítid, uns atacs de perfecta unanimitat i una remarcable homogeneïtat entre seccions, mentre que en el notable quartet de solistes els germans Genz van donar la millor (el baríton Stephan) i la pitjor (el tenor Christoph) nota. No obstant, posats a destacar un moment de la sessió, hauríem de parlar de l'adagio de la Simfonia núm.26. El serè cant de l'oboè sobre les ondulacions de la corda va aconseguir un emotiu clima processional que, més enllà dels ecos religiosos, subratllava la gran humanitat que traspua la millor música de Haydn.

Xavier Cester
Avui