Cerca de crítiques

Enquesta

Una japonesa germanitzada

17/11/2009 |

 

Programa: Mitsuko Uchida

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Programa: Obres de Chopin, Berg, Beethoven i Schumann per Mitsuko Ushida al piano.
Lloc i dia: Cicle Ibercàmera al Palau. 9 de novembre.

 

Cal agrair a Ibercàmera que ens hagi dut a Barcelona Mitsuko Uchida, una de les pianistes amb més renom internacional, amb una extensa discografia a Philips i a Deutsche Gramophon, malgrat els anys de carrera que porta a sobre. Nascuda a Atami (Japó) el 1948, als dotze anys es va traslladar a Viena amb els seus pares, que eren diplomàtics. Allí es va formar amb Richard Hauser, Wilhelm Kempff i va ser la darrera i favorita deixebla del gran Artur Schnabel. Es va projectar professionalment a partir de 1969, en guanyar a Viena el concurs Beethoven. Més tard va obtenir el segon premi al concurs Chopin, i el 1975 el segon del concurs de lieds. Va enregistrar discos ràpidament, va ser artista convidada de l'Orquestra de Cleveland durant anys, i actualment, amb Richard Goode, es directora artística del festival de Marlboro.

 

Davant d'aquest bagatge, un simple comentarista no hauria quasi de gosar dir que va trobar el recital una mica decebedor. La intèrpret va oferir un Mozart, el Rondó per a piano núm. 3 KV 511, amb molt de pedal, empastant notes successives que estem acostumats a sentir més individualitzades i fugint de la sonoritat propera al fortepiano original per al qual va estar compost. Tot al contrari del segon moviment, Romança, del Concert núm. 20 del mateix compositor, que té enregistrat. Després va interpretar la Sonata per a piano Op. 1 d'Alban Berg i la Sonata per a piano núm. 28, Op. 101 de Beethoven amb irregularitats, amb moments encertadíssims i amb altres estranyament foscos. Sorprenent, perquè al febrer de l'any que ve, a Berlín, amb la Filharmònica, oferirà la integral dels cinc concerts de Beethoven dirigida per Simon Rattle. La segona part la va dedicar a un dels seus autors favorits, Schumann, amb l'extensa i intensa Fantasia en do major, Op.17. Amb moments exquisits, però amb d'altres confusos i poc clarificats, va fer una interpretació que, emotivament, arribava. Després, en dues peces precioses que va oferir com a bisos, va estar perfecta.

Vaig tenir ocasió de comentar el cas amb un prestigiós crític francès. Ell tampoc entenia el predicament que aquesta intèrpret té a Alemanya. Actualment artista exclusiva a Decca, ho atribuïa a un màrqueting ben dut. A França troben que no aporta res de nou. Tanmateix, els recomano un vídeo de la intèrpret, joveníssima i tristíssima, en què toca gèlidament l'Estudi núm. 10 de l'Op.9 de Chopin. No sé si és pel pas del temps, però, malgrat tot, commou. Com si fos una clau per desxifrar l'enigma.

Jordi Maluquer
El Punt