Cerca de crítiques

Enquesta

Tard, però bé

15/11/2009 |

 

Programa: Mitsuko Uchida, Ibercàmera

Lloc i dia:Palau de la Música

La nostra vida seria més ensopida sense les tan vilipendiades multinacionals discogràfiques. Si no fos per les seves nombroses gravacions, Mitsuko Uchida seria una perfecta desconeguda a casa nostra. Perquè, per estrany que sembli, una de les pianistes més aplaudides de les últimes dècades no havia actuat mai a Barcelona. Gràcies a Ibercàmera per aquest tardà i oportú debut de Mitsuko Uchida, una artista la carrera de la qual ha estat presidida per un nom: Viena. Des de la tríada fonamental (Mozart-Beethoven-Schubert) fins a Berg, la pianista no ha parat d'explorar, amb una equilibrada proporció de claredat formal i temperament, un repertori inesgotable.

Mozart, Beethoven i Schubert van estar presents al recital, el primer amb un Rondó KV511 en què Uchida va confrontar el creixent entotsolament del tema central amb puntuals esclats de llum. Aquesta ciència del contrast també es va fer present a la Sonata op. 101 de Beethoven, aquí entre el caràcter quasi irreal de l'adagio i el desbordament d'energia del final. Uchida no té por del risc, i un tempo desenfrenat va causar ocasionals imprecisions que només molestaran els que confonen tocar el piano amb un esport de punteria.

Més discutible va ser la duresa del so en els fortissimo més potents o una dinàmica basada més en el clarobscur que en la gradació, com en algun passatge de la Fantasia op. 17 de Schumann, conclosa, tanmateix, amb la delicadesa extrema de qui sap que l'obra és un immens cant d'amor . Comptat i debatut, la interpretació més satisfactòria en un concert d'alt nivell va ser la Sonata op. 1 de Berg. Uchida va clarificar la densa trama polifònica alhora que recreava amb urgència les convulsions d'un món a punt d'esclatar. Que no trigui tant a tornar.

Xavier Cester
Avui