Cerca de crítiques

Enquesta

L'art de la il·luminació

5/11/2009 |

 

Programa: El rei Roger de Szymanowski

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Autor: Karol Szymanowski
Direcció musical: Josep Pons
Direcció escènica: David Pountney
Intèrprets: Scott Hendricks, Anne Schwanewilms, Francisco Vas, Will Hartmann, Daniel Borowski, Jadwiga Rappé. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Cor Vivaldi
Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu. 2 de novembre

Després d'inaugurar amb una revisió del cànon operístic mitjançant l'esplèndida i divertidíssima L'arbore di Diana, estrenada al Liceu més de dos segles després de ser composta per Vicenç Martín i Soler, la temporada continua amb una òpera de culte del segle XX, El rei Roger, que tampoc s'havia representat mai al teatre barceloní. Aquesta aposta de renovació a través de la recuperació ha confirmat plenament el seu sentit amb els espectacles. El deute pendent s'ha pagat amb excel·lència. La producció de L'arbore de Diana va ser magnífica. També ho és la d'El rei Roger, realitzada a propòsit d'aquesta òpera magnèticament estranya que, entre 1918 i 1924, va compondre el polonès Karol Szymanowski amb una personalitat musical pròpia, però impregnada de diverses influències: de Wagner i Richard Strauss a Debussy i Ravel, passant pels russos Scriabin i Stravinsky. Coautor del llibret, junt amb el seu cosí Jaroslaw Iwaskiewiscz, va crear-la inspirant-se en un passatge de Les bacants, d'Eurípides, sota la influència de la lectura d'El naixement de la tragèdia (o la visió nietszchiana de l'individu i la societat com a tensió entre l'apol·lini i el dionisíac) i sentint-se fascinat per la sensualitat del Sud.

 

L'acció de l'òpera passa al Palerm del segle XII, sota el regnat del normand Roger II, al qual s'atribueix la instauració d'un ordre amb la capacitat d'integrar les diverses cultures que confluïen a Sicília. El llibret imagina que la cort del rei rebutja un pastor que predica l'arribada d'un nou déu que mena a l'alliberació dels instints. Seductor, el pastor no tardarà a fer adeptes, començant per la mateixa reina Roksana. El nou déu és el vell Dionís, que, amb la disfressa del pastor, no arrossega Roger, però li obre una escletxa, li revela la temptació del caos i l'abandonament a l'instint, li fa sentir una pulsió sexual que els intèrprets de Szymanowski han relacionat amb el descobriment de l'homosexualitat fet pel compositor. Roger dubta i, potser, en aquest dubte hi ha la possibilitat d'una conciliació entre allò apol·lini i allò dionisíac que, com pregonava Nietzsche, s'apunta en un final ambigu després que els seus súbdits s'hagin lliurat a un primitivisme orgiàstic i, en aquest muntatge, l'escenari s'ompli de sang en presència de figures animals d'inspiració picassiana.

No som, doncs, en el terreny de la Història, sinó en el del Mite. I és així que la posada en escena de l'anglès David Pountney, que fa uns set anys va dur al Liceu una magnífica producció de The fairy queen, renuncia al realisme per dur-ho a un terreny abstracte on encara puguem reconèixer la lluita entre la raó i l'instint, l'ordre i el caos, l'individu i la societat. Pountney té un gran sentit escènic: sap col·locar els personatges, sap moure el cor i els ballarins i sap fixar-los amb la força dels grups escultòrics. Tot transcorre en un únic decorat, només unes escales de banda a banda de l'escenari que va transfigurant-se a través de l'esplèndida il·luminació de Fabrice Kebour. L'art de la il·luminació (els colors i l'atmosfera sempre van semblar pertinents) van fer mudar l'escenari d'acord amb el desenvolupament dramàtic marcat per David Pountney, que va ser aplaudit la nit de l'estrena, però, coses del públic del Liceu, menys del que mereix el seu treball i molt menys que Josep Pons, que, en tot cas, es mereixia una gran ovació per la seva direcció musical. L'aportació vocal en conjunt va ser notable i cohesionada, destacant els seus protagonistes «reials»: una exquisida Anne Schwanewilms, com a reina, i un coratjós Scott Hendricks, que, amb el rei Roger, va renovar l'èxit obtingut fa dos anys amb La mort a Venècia, de Britten..

El Punt
IMMA MERINO