Cerca de crítiques

Enquesta

El just triomf de la senzillesa operística

5/11/2009 |

 

L’exuberant partitura i el muntatge escènic d’‘El rei Roger’, de Szymanowski, sedueixen el Liceu.

 

L’entusiasta acollida del Liceu a El rei Roger del polonès Karol Szymanowski, en la seva estrena a Espanya, és una bona notícia per a l’òpera contemporània i un encert del teatre en la seva aposta divulgadora de les obres del segle XX. L’abstracta però nítida posada en escena de David Pountney i la inspirada direcció musical de Josep Pons al capdavant de l’orquestra del teatre, la coral titular i el Cor Vivaldi són les claus d’aquesta màgica i estimulant proposta.
La recepta que ha aplicat Pountney per escenificar aquesta complexa òpera de segell mediterrani demostra que no sempre calen costosos recursos per trobar un discurs que connecti. N’hi ha prou amb un sobri amfiteatre de grades, en què apareixen i desapareixen cor i ballarins, i una il·luminació que juga amb els colors en funció del moment dramàtic per fer de marc de la història.

El vestuari, que combina les peces modernes amb les rituals, dibuixa el fonamentalisme ideològic amb el color negre i l’esperit liberal amb el vermell. L’obra planteja el conflicte entre la raó i el desig, entre el que és dionisíac i el que és apol·lini, entre la seguretat que aparentment ofereixen els rígids valors eticoreligiosos o sucumbir davant l’hedonisme reflectit en les bàquiques festes, amb sagnants sacrificis rituals i tot.

Una gran direcció dels actors cantants dóna força als personatges. I tot lliga amb l’eclèctica, extàtica, exuberant i refinada partitura, amb referències a les cultures bizantina, arabooriental i grega. Color musical per a un colorista desenvolupament d’aquest drama d’idees.

DILEMA MORAL / La història gira al voltant del dilema del rei Roger II de Sicília quan apareix a Palerm un misteriós i atractiu pastor que incita a practicar el culte a un déu pagà que promet llibertat en els límits de la sensualitat. La reina Roxana (l’excel·lent soprano Anne Schwanewilms) i Edrisi, conseller del rei (un bon Francisco Vas) se senten atrets per aquestes idees i demanen al rei (l’excel·lent baríton Scott Hendricks) que l’escolti abans de condemnar-lo.
Però Roger se sent atret per aquell pastor amb el pit descobert amb brillantor de purpurina (un histriònic i sòlid Will Hartmann) ¿Què es pot fer per evitar la temptació quan els que estan al teu voltant hi sucumbeixen? El turmentat monarca resisteix i l’escena final, amb el seu cant al sol naixent com a símbol del renaixement de la raó, tanca un muntatge resolt amb una modèlica senzillesa expositiva.

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periódico de Catalunya