Cerca de crítiques

Enquesta

Final amb tenor

27/10/2009 |

 

Programa: Il pirata de Bellini. Dir.: Sergio Monterisi.

Lloc i dia:Teatre La Faràndula de Sabadell

 

Tercera òpera en el corpus de Bellini, i primer títol rellevant del compositor italià, Il pirata apareix de manera escadussera a causa de la dificultat dels tres papers protagonistes. Els Amics de l'Òpera de Sabadell van reunir un repartiment que, almenys, va afrontar amb dignitat la partitura, però un cop més la migradesa de recursos no és excusa de la falta d'imaginació de la posada en escena, en la qual un munt de graons feien la vida complicada a uns intèrprets abillats amb el que semblava les restes de les disbauxes tèxtils de Stefano Poda.

Ja que no l'esquemàtica direcció d'actors, almenys l'eficaç batuta de Sergio Monterisi es va prendre seriosament el contingut emocional d'aquest melodrama. Saioa Hernández es va entregar en cos i ànima al patiment d'Imogene, amb un timbre incisiu però monòton donada l'avarícia amb què va modular dinàmiques i colors, fins al punt que la gran escena final no va ser la catarsi esperada. Ismael Pons és un baríton de provada solidesa, però, encara que és el dolent de la funció, Ernesto no necessitava accents tan estentoris.

Albert Casals és un jove tenor de veu atractiva, d'agut fàcil i volum no cabalós però sí ben projectat i més amatent al matís que els seus companys. És prudent enfrontar-lo tan aviat a una part de tessitura matadora com Gualtiero? Malgrat una evident inexperiència escènica i un cert cansament (un dia de descans entre funcions no és sa), Casals se'n va sortir, i si l'aspecte més turmentat d'aquest pirata pseudobyronesc va quedar un xic diluït, la filiació postrossiniana del paper va quedar realçada amb la nitidesa del seu cant d'agilitat. A més, la inclusió del final eliminat (amb raó) per Bellini va fer que, per un cop, el tenor tanqués l'obra.

Xavier Cester
Avui