Cerca de crítiques

Enquesta

Ombres d'abans i després

27/10/2009 |

 

Lloc i dia:L'Auditori de Barcelona. Sala simfònica.

Iván Martín, piano. OBC. Paul Mann, director.

Obres de Suriñach, Beethoven i Schumann

Poca assistència va tenir el concert d’abonament amb repertori convencional amb què es va presentar el pianista Iván Martín davant l’ OBC dirigida per Paul Mann. Ho va fer amb el Segon concert per a piano i orquestra op.19 de Beethoven en una lectura de textures lleugeres, dinàmiques suavitzades i una uniformitat que cohesionava l’ obra. Evitada la tòpica agressivitat i els contrasts protoromàntics, van destacar els canvis humorístics del tercer moviment i l’ Adagio. Aquest va tendir cap a l’ens mozartià (diafanitat en el baix Alberti inclosa) en un cant serè i poètic, ocasionalment malenconiós, ben poc emparentat amb l’enfosquiment dramàtic citat en les “quiques” notes al programa. La proposta va agradar i Martín va regalar dos bisos de Bach davant l’excel•lència dels quals s’ha de preguntar si no hi ha altres compositors dignes de bisar. Prèviament, la síntesis fallesca en ritme i plasticitat que és la Simfonia Chica de Suriñach havia mostrat la versatilitat idiomàtica de Mann, capaç de convertir en aquelarre els elements stravinskians d’ una obra que exigeix opulència i energia sense efectismes.

La Segona simfonia de Schumann va discórrer per vies emocionalment més complexes però imperfectes. En els detalls i la construcció van convergir Beethoven i Brahms però va faltar major tensió acumulativa, unitat i un enfocament lisztià dels trets cíclics com sí va aconseguir, per exemple, Pablo González amb la Quarta simfonia de Schumann de l’anterior temporada. Mann va optar per un Finale de certa profunditat intel•lectual en l’ atractiva dualitat entre violins (dolçor) i cordes greus (conflicte), tot i que no va plantejar el coral conclusiu com una resolució proporcionalment afirmativa ni visionària. El concepte pre-mahlerià es va intuir en la preocupació existencial (buit i soledat) amb què Schumann conviu a l’ Adagio, digne de recordar per la plenitud lírica de l’ orquestra després d’un frenètic final d’ Scherzo.

Albert Ferrer i Flamarich