Cerca de crítiques

Enquesta

Violinista peripatètica

12/10/2009 |

 

Programa: OBC i Sarah Chang (violí). Dir: Eiji Oué.

Lloc i dia:L'Auditori

El reclam eren Sarah Chang i el Concert núm. 1 de Max Bruch i la violinista nord-americana -escoltada fa dos anys en Txaikovski- es va fer ovacionar. El so no és gran, però ho dissimula un pathos enfurit que passa per desbordament emotiu. Però resulta freda en els passatges intimistes tocats amb emoció postissa, com si no tingués altra cosa a expressar que exhibir potència i virtuosisme. Toca amb un ampli vibrat i gust pels sons foscos i fan gràcia les ostentoses passejades amunt i avall afegides a les quasi contorsionistes inclinacions del tors cap endarrere.

Oué la va acompanyar molt pendent de l'arquet. Abillat amb un frac de fantasia va mostrar una contenció gestual que li restitueix el respecte dels consternats pels excessos narcisistes de la temporada anterior que comprometien el control. Va oferir a Chang una orquestra un punt sorollosa en els moviments extrems i abstreta en el lent, però la valoració és positiva. A La mer de Debussy que tancava el programa va dur les regnes amb fermesa i només se li pot objectar un final cataclísmic i disruptiu. L'OBC va respondre amb una paleta opulenta.

El punt fort del programa el constituïen dues obres sapientíssimes, les austeres variacions Diferencias de Joaquim Nin-Culmell (1908-2004) i les Escenas sinfónicas catalanas que Albéniz va compondre el 1888, tocades en motiu del centenari de la seva mort, inèdites des de l'estrena i reconstruïdes a partir de materials dispersos. Música estupenda i un punt reiterativa de melodies amples i acaronadores que pren per referents D'Indy, Séverac i Bizet (el líric Idilio sembla una paràfrasi de la primera ària de Micaela).

Xavier Casanoves Danés
Avui